CURS 2013-2014

Enguany, el grup del blog és 2n Bat E (els que el curs passat eren 1r Bat E).
Ara (curs 2012-2013) els alumnes són de 1r bat E (batxillerat de les arts escèniques i batxillerat de les arts plàstiques), de la matèria comuna.
Curs 2011-2012: Ja és el tercer any consecutiu que treballem en aquest blog. Els alumnes, també de la matèria de modalitat de Literatura catalana, són del batxillerat de les arts escèniques (1r BAT E).

El bloc continua aquest curs!!

Els alumnes de Literatura Catalana (optativa de modalitat, 2n Bat) del curs 2010-2011 agafen el relleu dels seus companys, que van iniciar aquest bloc amb moltes ganes i il·lusió. Des d'aquí, una abraçada molt forta per a tots i el desig que tingueu molta sort en les vostres noves activitats fora de l'institut (estudis, treball, amor...). Ja sabeu que podeu seguir col·laborant i aportant-hi les vostres dèries literàries. Fina.


Quadre pintat per Gabriel Ferrater al Mas Picarany
Benvinguts al bloc de Literatura catalana creat per alumnes de 2n de batxillerat de l'IES Gabriel Ferrater de Reus (curs 2009-2010). Hi trobareu informació sobre els autors treballats a classe però, sobretot, poemes, frases, textos que ens agraden, fotos d'activitats realitzades (ruta literària, visites culturals, alguna celebració ben dolça...); en definitiva, una bona mostra de tot allò que la literatura ens aporta!

No et facis posar cendra:

En aquest enllaç trobareu abundant, i molt interessant, informació sobre el concepte de religió que tenia Joan Maragall:

http://www.vilaweb.cat/noticia/preview/3787395



Montserrat Roig

Aquí hi ha força dades sobre la novel·la Ramona, adéu i la seva autora:

divendres, 25 de febrer del 2011

Una ciutat immensa

De vegades penso que viure és com travessar una ciutat immensa i desconeguda. Tan immensa que la travessia dura tota la vida i, a mesura que ens anem fent grans, ens adonem de la quantitat de zones que no hem visitat i que ja no podrem conèixer. I tan desconeguda que mai no sabem amb què ens podem trobar en trencar una cantonada. Passem per barris agradablement silenciosos, amb cases d’aspecte confortable. De bona gana ens hi quedaríem, però no ens podem aturar, ni allí ni enlloc; està rigorosament prohibit. D’altres vegades travessem barris poc atractius, sòrdids. Coincidim, de vegades, durant un tram de la ruta, amb altres persones. Amb algunes arribem a intimar-hi; a d’altres simplement les coneixem. Amb tot, ni la coneixença ni la intimitat no ens escurcen ni ens allarguen el camí, no ens canvien la ruta, no ens la modifiquen. La nostra ruta és exclusivament nostra. La d’ells, exclusivament seva. Així i tot, el tram compartit pot ser més agradable si tenim la sort de fer-lo amb algú amb qui compartim afeccions, gustos, desitjos, esperances. Però cal tenir en compte que aquella persona fa la seva via i nosaltres la nostra, que no hi ha fusió de dues rutes en una, sinó simple coincidència temporal que cap dels dos no sap si durarà molt o poc, i que pot veure’s alterada per un canvi inesperat de ruta d’una de les dues persones, o per l’aparició d’una presència imprevista a qualsevol cantonada, i que desgavella tot el castell de somnis, d’il·lusions, d’esperances que ens havíem creat. També és possible que l’amable companyia ens hagi d’abandonar perquè hagi arribat al terme de la seva ruta. Tot és imprevisible i provisori, en la vida, i per això val més afrontar-la sol, amb consciència de la pròpia solitud, no per insolidaritat o egoisme, sinó per amor i per respecte a la llibertat i l’esforç dels altres. És quan el fem amb aquesta disposició d’ànim, el camí, que se sol donar la coincidència entre il·lusió i realitat.

Miquel Martí i Pol




Estava remenant el calaix, aquell que no hi ha res però hi ha de tot, i he trobat un retall amb aquest text de Miquel Martí i Pol. És del curs passat, el vam llegir l'últim dia de classe, a català. No m'he pogut estar de penjar-ne un tros després de la classe d'avui.
El fragment és més llarg, sí, sí, encara més, i la veritat és que m'ha costat decidir per on retallava.
Crec que és una bona reflexió i també manera de veure la vida. Espero que us agradi.

La fotografia: París, setembre 2010, des de Montmartre.

Blanca.

No era lluny ni difícil - Joan Margarit.

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.


......


Aquest poema de Joan Margarit s'inclou dins del seu nou llibre "No era lluny ni difícil". M'ha semblat que transmet molta tendresa i molts sentiments. Una poesia sincera, desvestida de tot ornament i que s'adona de l'inexorable pas del temps. M'ha agradat quan l'he llegit.


Marta Piqué.

dimarts, 22 de febrer del 2011

Allò que tal vegada s'esdevingué


CAÏM: Tant se val! El vaig a fer llevar. Els diumenges, se'ls passa al jaç. I els dies feiners, si fa no fa... (Entra a la cabana. Pausa. Reapareix amb una llosa a les mans.) Ja surt. Tots els altres són fora. (Mostrant la llosa a l'àngel.) Àngel, què me'n dius?
QUERUB: Ho has pintat tu?
CAÏM: Doncs, qui? Veus? aquest vola... Aquest reposa en una branca... Això figura un bisó.
QUERUB: Molt bé. La factura és molt original.
CAÏM: És clar que és original! Per força!


En aquest fragment podem observar alguns trets de la típica família burgesa convencional: el fill creatiu, artista, treballador i inconformista representat per Caïm i el cap de família, Adam, el qual treballa bastant poc dia a dia i, a més, els diumenges, descansa. (Referència religiosa: Jahvè va descansar al setè dia.)
També trobem que l'autor, Joan Oliver, utilitza la ironia en l'última frase que diu Caïm: És clar que és original! Per força! La ironia es troba en el fet que la pintura de Caïm és original perquè ell és l'únic home existent en aquell moment que pinta alguna cosa, per tant, no hi pot haver res semblant de cap altra persona.


Lydia Jiménez