L'ANY MARAGALL

El dia 19 d'octubre a la sala d'actes del Centre de Lectura, es va donar lloc a una lectura de textos de Joan Maragall.

Primer de tot Montserrat Corretger, professora de literatura contemporània, ens va presentar Maragall com un poeta popular, un dels primers intel·lectuals, que lluita contra la societat burgesa i les idees del seu temps. Però es contradiu, ja que ell creu que l'art ha d'estar o ha de ser fora de tot compromís social i en canvi, en algunes de les seves obres es compromet, com per exemple en el “El Comte Arnau”.

Escrivia amb una gran precisió en el llenguatge, en la poesia, a través d'ells explicava el seu pensament i les seves idees, exquisit en els textos, de llenguatge quotidià però treballat, reivindicant els problemes del moment.

Després d'una breu explicació sobre l'autor va haver-hi la lectura de textos de “L'oda infinita”, “Excelsior”, “Solellada”, fragments de “Nausica”, “Haidé”, “El comte Arnau” i “Vistes al Mar”, narrats amb gran força, dramatisme i compenetració entre els lectors, que et feien sentir dintre d'aquests poemes.

I donant punt final a aquest acte, Xavier Pié, va acompanyar musicalment amb el saxo, “La ginesta”, “Allà a les llunyanies de la mar” i “La mar estava alegre” amb gran sensibilitat.

Nàdia Ameller Bellera

A l'inrevés

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Aquest poema pertany al llibre Les dones i els dies, publicat a l’any 1968, on Gabriel Ferrater va recopilar poemes que havia escrit anteriorment i, a més, va publicar-ne de nous. El títol del llibre deixa entreveure les dues coses més importants en la vida d’aquest significatiu poeta català: les dones i el pas del temps.
En el poema, l’autor fa un esment d’impactes personals de petits moments de la vida que, malgrat la seva senzillesa, li van aportar felicitat i benestar. A causa del pas del temps, no sap si tornarà a gaudir més d’aquests moments, així que decideix anomenar-ne alguns, com si anomenés el que trobarà a faltar, la qual cosa ens mostra una certa nostàlgia de futur que hem d’entendre tenint en compte el fet que Gabriel Ferrater no volia viure més de 50 anys.


Lydia Jiménez

L'any Maragall a Reus

Dijous passat vaig assistir, a la biblioteca Xavier Amorós de Reus, a un dels actes de “L’any Maragall” organitzats per les dues principals biblioteques de la ciutat: “El centre de Lectura” i aquesta mateixa. Enguany, és el centenari de la mort de Joan Maragall, un dels poetes més rellevants de la poesia catalana modernista.

Mai havia assistit en un acte com aquest, i trobo que l’experiència ha sigut positiva i enriquidora. Primerament, es va fer una introducció ràpida que remarcava els trets més importants de l’artista i resumia el contingut dels poemes que anaven a ser exposats. Després, van ser recitats uns dels poemes més importants del poeta com “Elogia del teatre”, “Elogia de la poesia” i “Vistes al mar” que, a diferència dels altres, va ser acompanyat per un saxofon, fet que li va donar més emotivitat al poema. Per acabar i com a petició de l’escriptor Xavier Amorós, es va recitar el conegut poema de “La vaca cega”.

I la veritat és que, gràcies a la professionalitat dels protagonistes de l’acte, ara tinc una visió, si menys no, general dels trets més destacats de Joan Maragall, el primer intel·lectual modern català que –tal com es va citar- sempre va actuar “posant el dit a la nafra” raó per la qual fos considerat un escriptor polèmic i discutit aleshores. I jo, que en conec ben poc d’aquest autor, ja en vaig quedar realment sorpresa amb la teoria de “la paraula viva” que tan va innovar a la literatura d’aleshores.

(Blanca Gispert)

La ciutat

Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m'han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.


Gabriel Ferrater; Menja't una cama

- lydia .

Dues amigues

Tant de sol als turmells,
de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d'homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s'enduen records.
Volen només saber
que s'agafen de mans
i van juntes, per un
carrer de l'estranger.


Gabriel Ferrater; Menja't una cama

. lydia *

DITS

Lleugera, s'iniciava

la pluja d'una nit.

Lleugers, es confiaven

els teus dits entre els meus dits.

Un instant menut d'adéu.

Oh, només per dos dies.

Em somreies a través

del llagrimeig que plovia

damunt el teu abric de cuir.

Tremolor dels bruscos túnels

per on te'm perds: cor confús,

aquesta nit faig engrunes

amb la traça del record

que tinc als dits. Buits dos dies,

van prémer l'ombra del toc

dels teus dits, quan te'm perdies.

Marc Borges 2n de BAT-D

Els miralls

I si una dona és massa fina

com per triar i anar triant: passar

de parada en parada, amb un vigor

de marmanyera, toquejar les peres

i veure engany en la frescor dels ous?

Començar el dia amb una tria?

Córrer tot el mercat, a publicar

la seva passió vestal, a fer el pregó

del tribut de bon ordre i qualitats

que ella vol exactar de cada dia -

Millor la que és lleial i oculta.

Fa temps que va triar, i té confiança.

Les agències llises i discretes

per ara no han fallat. La seva porta

va obrint-se, i tot acut puntualment.

I què, si té hores de dubte?

(Potser va pagant molt pel que val menys,

potser les altres troben pel carrer

coses que saben estimar, i no en parlen

quan són amb ella, dins les seves cambres.)

Que no la voltin ombres tèrboles.

Que en tots nosaltres, miralls on es mira

quan sospesa la prova de l'encert

amb què s'ha triat ella els seus per sempre,

retrobi, sempre nítida, una imatge.

Mostrem-li, nostra i assumida,

la seva tria: l'alt honor dels seus.

Mar Bartolí - 2n Bat C