Em penso que me'n vaig enamorar de seguida, la veritat. Però els primers dies, i tampoc el divendres sant ni el dissabte, no li gosava dir gaire res. El diumenge, però, entre l'alegria de les campanes i els preparatius per al bateig, em vaig començar d'animar, i, quan vam sortir a veure el castell de focs, a la nit, sense dir-nos-ho, ens vam separar de la colla, ens vam perdre entre la gent. Com que tothom mirava les bengales i les estrelles de foc, em vaig atrevir a agafar-la de bracet, primer, i després a estrènyer-li aquella cintura tan fina. No es va separar, no, però jo la respectava massa: era la germana d'en Iorgos. Va ser ella, la meva Alèxia, que en la nit més alegre de l'any, la nit de Pasqua, em va besar damunt dels ulls, quan un espetec de petards i claror me'ls feia tancar!

He escollit aquest fragment de la pàgina 127 perquè m'encanta la tendresa que transmet. Em resulta molt maca la manera com es tracten l'un a l'altre. Amb poques paraules ens descriu perfectament el joc d'enamorats entre l'Aram i l'Alèxia, ple de respecte, encant i sinceritat.

És cert que l'amor no sempre és infinit i perfecte, però és en aquests moments tan dolços quan creus que tot és possible, que res et separarà de la persona a la que estimes. I l'amor portarà disgustos i tristesa... sí! però sempre val la pena recordar aquests moments tan únics, on tot és meravellós i res sembla impossible.

Marta Piqué.