PARAULES DE LA NIT

Home, sigues prudent. Amb la teva mesura,
ni et pots mesurar tu, ni estrènyer l'Univers.
Fusta en la meva mar, ombra en el meu esmerç,
limita't a la llei de la teva natura.

Alça, si et plau, els ulls en la tenebra, vers
els estels que clivellen la meva carn obscura.
Compara't al seu brill, i pensa, criatura,
què val un ideal, una llàgrima, un vers.

Mes no et torbi l'esclat de la meva grandesa.
Cada flor té un perfum, i cada ànima pesa
en el fons del meu cor on l'etern és present.

Que la meva amplitud et doni confiança
en el braç que ens sosté, en la roda que avança
i en el Sol que veuries si jo fos transparent.

París, 14 de Juliol del 2009

En aquest sonet, com podem intuir llegint el títol, la que ens parla és la nit tot dirigint-se directament a l'home amb imperatius, vocatius.. (Home, sigues prudent, Alça..) El poema es centra en la personificació de la nit, la qual "parla" a l'home i també en el recurs de la comparació ("Compara't")entre la inmensitat de la nit i de l'univers en general i la dimensió limitada dels mortals: Home..., no pots estrényer l'univers", "limita't a la llei de la teva natura".

En els dos primers quartets hi podem veure aquest contrast; però en els dos tercets l'autor insisteix en la idea que l'home no s'ha de deixar aclaparar per la grandesa de la nit (potser la nit és una metàfora del pessimisme), donat que en el cicle de la vida cada persona és important: "cada flor té un perfum, i cada ànima pesa en el fons del meu cor"
Així doncs en els dos últims tercets hi ha un tó més positiu que insisteix en la importància de l'home i en la conifança que aquest ha de sentir en l'univers que ens sosté per molt inmens i grandios que sigui.

El poema és una reflexió sobre la condició humana.

Marta.M.