COM LES MADUIXES

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.

Josep Carner.

------------
Estava estudiant i tractant el tema de la infantesa a quadern d'Aram he vist que tenia apuntat un poema que la Fina ens va dir i l'he buscat i m'ha agradat. Descriu molt be la felicitat i la innocència de la infantesa i a més parla de maduixes que em fan recordar l'estiu que , gracies a Déu , ja s'acosta. Així que ànims a tots amb aquesta última setmana.

Marta

Entre l'herba i els núvols

El dia

Que vives semblen

entre l'herba i els núvols

les ombres fràgils!

El vent les esbarria;

la boira les apaga.

A la finestra

de la meva enyorança,

els miosotis

es marceixen de veure

sempre el mateix paisatge.

He escollit aquest poema pertanyent a l?antologia poètica "Com un foc invisible..." de Màrius Torres ja que utilitza el sistema de tannkas, cosa que m'ha impactat, i ens transmet molts sentiments i emocions dins de la temàtica de la natura. L'autor ens descriu com es sent a causa de la seva malaltia utilitzant una gran varietat de metàfores.

Mar Bartolí

AIXÒ ÉS LA JOIA

Això és la joia -ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort -tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.

1941

He escollit aquest meravellós poema per dues senzilles raons: la impressionant capacitat que tenen els versos per transmetre’ns de manera descriptiva dues sensacions oposades i també perquè el trobo un clar exemple de la dita: “lo bueno y breve, dos veces bueno”.

Marc Borges!

Això és la joia

Això és la joia - ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort - tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.

1941

He escollit aquest poema perquè penso que és molt interessant ja que, en poques paraules, Màrius Torres és capaç d'expressar la forma en la que ell percep la joia, entesa com l'alegria de viure, i la mort. En el poema, compara la joia amb un ocell que vola per un cel en calma, la qual cosa és símbol de llibertat. La mort, en canvi, la compara amb el silenci, és a dir, amb una total desconnexió amb l'entorn. Podríem considerar aquests dos versos com una oposició entre la vida i la mort, tot i que aquesta última l'autor ens la presenta com una mort calmada, pacífica, esperada i, fins i tot, en certs moments, desitjada. Cal esmentar que l'autor estava malalt de tuberculosi i per això en certs moments, sobretot quan patia crisis, desitjava la mort com a forma de deixar enrere el patiment que aquestes li provocaven. Per tant, trobarem la mort com un tema recorrent en l'obra de Màrius Torres, juntament amb la vida, la qual trobem esmentada de formes diverses en la seva antologia.

La imatge que acompanya el poema l'he extret del google.

Lydia Jiménez

POEMA de MÀRIUS TORRES

PRESÈNCIA

Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!

Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.

Si ara estengués els braços en la fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.

Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.

1938

He triat aquest sonet bastant melancòlic, que dedicà Torres a la seva mare (segons la informació que he trobat) perquè m'agrada el tema i el seu conjunt, quan parla dels sentits, de la vida, dels records com una presència que ens acomanya al dia a dia com anhels que desitjariem tornar a viure però no podem. Un poema profund cap a la seva mare absent. La mare una de les persones que estimem més a la vida i ens dóna protecció i amor.

Nàdia *

Com un foc invisible (Màrius Torres)

ENTRE L'HERBA I ELS NÚVOLS - L'amor


El teu nom omple
de sol els braços trèmuls
dels qui t'acullen.
En mi, la seva joia
fa una claror de lluna.


Pel teu somriure,
calma llacuna, vaga
la Malfiança.
Com la vela molt rígida
d'una barca molt lenta...

¿Com la tristesa
cor endins és tan dolça?
És com seria
una alegria feble
-si no fossin les llàgrimes.


(1938).


Aquests versos formen el que es coneix com una tannka i formen part de tota la composició poètica de Entre l'herba i els núvols de Màrius Torrres.
Concretament he escollit aquest fragment perquè m'ha cridat força l'atenció, ja que considero que tracta de forma perfecta, tal i com és aqest mateix sentiment. Podem obersar com el poeta ens el presenta com un sentiment que sempre va lligat al dolor, però que a la vegada el presenta de forma bastant elegant, amb cert respecte i espiritual.

El que més m'ha transmès, es el fet d'adonar-nos que l'amor pot amb tot, l'amor ho pot transformar absolutament tot. I amb aquesta tannka d'alguna manera, aconseguiex també que ens mirem el món des d'un altre punt de vista, coses que ens fan dubtar, a vegades sol·litud en aquest sentiment... però tot sempre amb un punt d'esperança, que sempre ens acompanya.

Núria Pentinat Amorós -2n BATC

PARAULES DE LA NIT

Home, sigues prudent. Amb la teva mesura,
ni et pots mesurar tu, ni estrènyer l'Univers.
Fusta en la meva mar, ombra en el meu esmerç,
limita't a la llei de la teva natura.

Alça, si et plau, els ulls en la tenebra, vers
els estels que clivellen la meva carn obscura.
Compara't al seu brill, i pensa, criatura,
què val un ideal, una llàgrima, un vers.

Mes no et torbi l'esclat de la meva grandesa.
Cada flor té un perfum, i cada ànima pesa
en el fons del meu cor on l'etern és present.

Que la meva amplitud et doni confiança
en el braç que ens sosté, en la roda que avança
i en el Sol que veuries si jo fos transparent.

París, 14 de Juliol del 2009

En aquest sonet, com podem intuir llegint el títol, la que ens parla és la nit tot dirigint-se directament a l'home amb imperatius, vocatius.. (Home, sigues prudent, Alça..) El poema es centra en la personificació de la nit, la qual "parla" a l'home i també en el recurs de la comparació ("Compara't")entre la inmensitat de la nit i de l'univers en general i la dimensió limitada dels mortals: Home..., no pots estrényer l'univers", "limita't a la llei de la teva natura".

En els dos primers quartets hi podem veure aquest contrast; però en els dos tercets l'autor insisteix en la idea que l'home no s'ha de deixar aclaparar per la grandesa de la nit (potser la nit és una metàfora del pessimisme), donat que en el cicle de la vida cada persona és important: "cada flor té un perfum, i cada ànima pesa en el fons del meu cor"
Així doncs en els dos últims tercets hi ha un tó més positiu que insisteix en la importància de l'home i en la conifança que aquest ha de sentir en l'univers que ens sosté per molt inmens i grandios que sigui.

El poema és una reflexió sobre la condició humana.

Marta.M.