dissabte, 20 de març del 2010
divendres, 19 de març del 2010
AVUI QUE ÉS DIA DEL PARE
AMOR DE VIDA Sebastià Sansó
(als meus pares)
Els admir perquè ho són tot per mi.
Em recolzen
sempre, rebutjat o admirat,
ells sempre hi són
amb paraules d'ànim, de consol o de reny.
M'ho han donat tot
i a canvi no demanen res,
sols que si me'n vaig no caiguin en l'oblit,
i pel que més vulgui
(aquí el meu jurament entern)
que no hi cauran.
Els ador, els estim i els necessit.
-Maria-
dijous, 18 de març del 2010
L'Elionor
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses quedenen
registrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: -sí, senyor- i -bones tardes-.
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenesi deia: -sí, senyor- i -bones tardes-.
La fàbrica Miquel Martí i Pol
Per tu he tornat al carrer dels balcons
per tu he tornat al carrer dels balcons,
ben dematí, per veure si et trobava.
per tu he tornat moltes nits al carrer
ple de balcons i de fulles llarguíssimes.
no anava jo: era l'amor qui em duia,
per tu he mirat, molt amarg, el cantó,
distretament, però amargament sempre.
mai no ens hem vist, però sempre tornava.
Vicent Andrés Estelles
Alèxia
LA VACA CEGA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Joan Maragall 1893
-Maria-
Un altre poema d'amor, preciós...!
S'ompli de llum i flors
tota la casa
quan entres i dius
sóc jo!
S'ompli de platja
i ocells tot el meu cor
que t'esperava
fet desig i record,
caliu i ànsia
del teu cel, del teu sol.
Marc Granell Versos per a Anna
tota la casa
quan entres i dius
sóc jo!
S'ompli de platja
i ocells tot el meu cor
que t'esperava
fet desig i record,
caliu i ànsia
del teu cel, del teu sol.
Marc Granell Versos per a Anna
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
