CURS 2013-2014

Enguany, el grup del blog és 2n Bat E (els que el curs passat eren 1r Bat E).
Ara (curs 2012-2013) els alumnes són de 1r bat E (batxillerat de les arts escèniques i batxillerat de les arts plàstiques), de la matèria comuna.
Curs 2011-2012: Ja és el tercer any consecutiu que treballem en aquest blog. Els alumnes, també de la matèria de modalitat de Literatura catalana, són del batxillerat de les arts escèniques (1r BAT E).

El bloc continua aquest curs!!

Els alumnes de Literatura Catalana (optativa de modalitat, 2n Bat) del curs 2010-2011 agafen el relleu dels seus companys, que van iniciar aquest bloc amb moltes ganes i il·lusió. Des d'aquí, una abraçada molt forta per a tots i el desig que tingueu molta sort en les vostres noves activitats fora de l'institut (estudis, treball, amor...). Ja sabeu que podeu seguir col·laborant i aportant-hi les vostres dèries literàries. Fina.


Quadre pintat per Gabriel Ferrater al Mas Picarany
Benvinguts al bloc de Literatura catalana creat per alumnes de 2n de batxillerat de l'IES Gabriel Ferrater de Reus (curs 2009-2010). Hi trobareu informació sobre els autors treballats a classe però, sobretot, poemes, frases, textos que ens agraden, fotos d'activitats realitzades (ruta literària, visites culturals, alguna celebració ben dolça...); en definitiva, una bona mostra de tot allò que la literatura ens aporta!

No et facis posar cendra:

En aquest enllaç trobareu abundant, i molt interessant, informació sobre el concepte de religió que tenia Joan Maragall:

http://www.vilaweb.cat/noticia/preview/3787395



Montserrat Roig

Aquí hi ha força dades sobre la novel·la Ramona, adéu i la seva autora:

divendres, 22 d’abril del 2011

Comun foc invisible. Màrius Torres.





Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt

per sempre igual i tensa

i que el destí no em pugui arrencar, decebut,


sinó una sola nota, invariable, immensa.


Una nota molt greu i molt constant. Vençut


no sigui mai el clau que tiba i que defensa


la viva pulcritud


de la vibració d'una corda ben tensa.





Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda


que vibra malament!

Amb ritme feixuc, engavanyat i lent,

àtona, corrompuda,

corda desafinada, la meva ànima ment.


Quants cops l'hauria volgut muda


per no sentir la música falsa del seu accent!



Senyor, ¿Tu no voldries


reblar les torques dels meus extrems afeblits


perquè mai no s'afluixin les meves melodies?

Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,


i cantar sempre igual, ignorant les follies,


els delers, els neguits,


el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies...


Jo vull ésser com tu, o corda, que diries


que sempre et polsen uns mateixos dits.




(1937)







He escollit aquest poema de l' antologia poètica de Màrius Torres, situat a les pàgines 47 i 48, perquè m'ha impactat. No he volgut retallar cap estrofa, ni cap vers perquè em sembla que d'aquesta manera es pot entendre molt millor el missatge que el poeta ens vol transmetre.


Ell representa aquesta corda fluixa, vençuda, dèbil, àtona i corrompuda a causa de la malatia i ens expressa el seu desig de voler ser aquella corda igual, tensa, invariable, constant.


Es pot entreveure, doncs, a través de cada paraula, que Màrius Torres era molt conscient que la seva mort era pròxima: "cantar sempre igual, ignorant les follies, els delers, els neguits, el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies..."


Per tant ens relaciona la seva situació personal amb el món de la música. Ens diu que ell és l'instrument desafinat, que s'han afeblit les torques dels seus extrems i per això s'han afluixat les seves melodies. Mes que en un llaüt en l'instrument en el que penso quan llegeixo aquest poema és en la guitarra, i ell anhela tornar a ésser una guitarra amb les cordes tenses i produir bona música i que les seves cordes siguin polsades per uns mateixos dits.


Això ho aplico a la vida quotidiana de cada persona, el poeta estava malalt, però no fa falta està a punt de morir per viure aquesta sensació. Hi ha moments díficils en els que t'adones que necessites que algú t'ajudi a enfortir un altre cop les cordes, a tensar-les, per poder fer vibrar una altra vegada una bona melodia.






Marta Piqué.





dimarts, 19 d’abril del 2011

Excursió al Picarany.




























Una experiència única!


(Marta Piqué).

Excursió al Picarany (15 abril 2011)





"Ferrater es va acostumar a passar més de la meitat de cada any al camp, a una masia voltada de pins (pins blancs: tots vitalitat vulgar), prop d'Almoster, als primers turons de les serres que tanquen per darrere el Camp de Tarragona."


Gabriel Ferrater. Reus (1922-1937)




"Uns pins massa sensibles es revinclen / deixant sentir com se saben patètics / mentre compleixen aquest deure líric / d'expressió del vent, que arriba net."


Gabriel Ferrater. A través dels temperaments dins Les dones i els dies.


"El bosc del Picarany sembla que era d'una tia de la meva mare que ella havia heretat. A tots dos, al pare i a la mare, els va agradar aquell bosc i van decidir de fer-s'hi una casa que van dissenyar ells mateixos. Això devia ser cap a l'any 26. Van haver de buidar el bosc amb explosió de dinamita per poder fer un prestatge per a la casa perquè la muntanya tenia força pendent.

[...] La meva mare va haver de vendre el Picarany a finals dels anys cinquanta."

Amàlia Barlow (1991)


Excursió i lectura de poemes al Picarany (15 d'abril de 2011)



Tinc molts amics, i treballo per a no perdre'ls,

no sé què seria la vida sense ells!

(Marc Borges, curs 2004-2005)

Com un foc invisible...



Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum;


en mesuro, amb el to i el ritme, la distància.


Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,


una ràfega ardent del teu antic perfum!




He escollit aquest fragment del poema "Presència" , perquè de tots els poemes aquest ha sigut el que més m'ha agradat. He volgut relacionar aquest fragment amb una imatge de la pel·lícula ghost, degut a que penso que transmet la imatge de dos enamorats que no es troben ambdos en el món dels vius, sinó que un encara respira i l'altre ja ha passat a millor vida.


Carles Vaquera Mañero 2n BAT-D


dilluns, 18 d’abril del 2011

Com un foc invisible

Daurats migdies dels minvants d'hivern! / Ara és temps de morir, que la vida comença. / Com un foc invisible, meravellós, intern, / sota la terra nua batega el crit etern /de la larva, l'arrel i la semença. / Així els antics, en gerres de rústega faiença, / guardaven el vi de Falern.
(Febrer, 1937)





He escollit aquesta estrofa del poema Febrer perquè conté el vers que dóna nom a l'antologia poètica de Màrius Torres. El poema en si ens descriu com la natura comença a reviure durant aquest mes. Tot i el "caliu" o "tendresa" del fragment, Màrius Torres a través d'una anàfora - repetida al segon vers de cada estrofa - afirma paradoxalment que "ara és temps de morir ". Era llavors quan Màrius Torres encetava una nova etapa en la seva trajectòria com a poeta més centrada en la vida emocional i moral. Molt probablement, durant el febrer de 1937, el poeta devia estar passant una mala època a causa de la seva malaltia. Ingressat en el sanatori, veient com el seu entorn revivia, ell sentia que la seva vida s'anava apaivagant va escriure aquest poema. Aquest foc invisible és doncs, el que dóna vida des d'allò més profund, des d'allò més incipient, és potser el sentiment - el viure - que mai mor, guardat en aquestes "gerres de vi de Falern".


Blanca.