Aquí t'espero

En despertar-se, encara dins el llit,
dóna corda al rellotge de polsera
-el vell model que varen dur a la lluna,
el mil nou-cents seixanta-nou.
Ha sentit com l’artritis de les mans
marcava un temps més dur.
L’erecció, impensada, li ha portat
la humiliant imatge de la clau:
grossa i pesant, els nois se la ficaven
a una butxaca per ballar. La noia,
en sentir-la, lliscava a l’altra banda,
on l’esperava una altra clau
ansiosa d’obrir el pany més difícil.
Així era aquell temps.
El de la seva joventut.
No somriu en pensar-hi. Sap el mal
que fan les mans en donar corda al temps.
La força del silenci no canvia,
tampoc les lleis del món. També sap que ara
cap dona no voldria ballar amb ell.
I s’hi conforma. Però no somriu.

Joan MARGARIT. No era lluny ni difícil (2010).

ALLÒ QUE TAL VEGADA S'ESDEVINGUÉ

Querub: Per sort no heu tastat la fruita! I això, d'altra banda, m'intriga. ¿Com és que coneixent la seva formidable virtut l'has deixada intacta?

Caïm: Perquè la pera, com ja t'he dit, era per la Nara. A més, jo no hi crec en la màgia. I encara que hi cregués no voldria aprofitar-me'n, Jo només em vull valer de les meves forces. Altrament les peres són molt insípides. Potser si hagués estat un meló..

-------------------------------------------------

He escollit aquest fragment, perquè trobo que reflecteix força bé la manera de ser de Caïm, saltant-se les normes, però sempre per uns motius raonats, seguint els pasos que ell creu correctes, valent-se d'ell mateix i de l'esforç propi. A més a més, també i trobem en l'última frase de Caïm, l'humor de Joan Oliver, present en tota l'obra i que fa que el llibre, sigui divertit a l'hora de la lectura.

Marc Borges!

Allò que tal vegada s'esdevingué

EVA, al QUERUB, amb simpatia i agraïment: ¿I què faràs, ara, sense l'espasa? No et renyaran?
ADAM: Però, dona! Sempre seràs la mateixa. ¿Per què et fiques allà on no et demanen?

Aquest és el final de l'obra de Joan Oliver, un final obert que acava amb el típic tracte mascliste que es tenia a les dones de l'època en la burgesia.

Nàdia*

Allò que tal vegada s'esdevingué

Nara: Ja saps amb qui te les heus? Jo sóc molt poca cosa. Sóc una nena delicdada, una toia... M'agrada guarnir-me i adornar-me, saps? A vegades m'imagino que m'he disfressat de... roser, sí, sí, de roser! I m'agrada fer bona olor i sentir-me-la... L'altre dia, a la font, després del bany, em vaig fregar tota la pell amb flor de romaní, així, tot suaument... I aleshores em semblava que m'havia tornat un arbrissó, una mena de filla dels pins més alts i les papallones més ben pintades venien damunt meu... Oi que sí que sóc una beneita?


En aquest fragment de Nara, es reflecteix clarament el tema de la comèdia de Joan Oliver, ja que reflecteix el paper de la dona en la família burgesa, un cànon de dona sense cap somni més enllà del matrimoni i la llar. A més, en aquest parlament hi apareixen diverses paraules del camp semàntic de flors i arbres.

Nàdia*

Allò que tal vegada s'esdevingué

CAÏM: ¿Quina autoritat pot exercir un home que ell mateix s'anomena -amb raó- el pare del mal i de la misèria? Mira, jo engendraré fills, suposo. I els meus fills engendreran altres homes i altres dones; i seguint sempre així i avançant en els temps la terra arribarà a ser un bellugueig de gent [...] Doncs jo et dic que tu, pare de tothom, notindràs gaire bona fama entre aquestes famílies.

Aquest fragment ens mostra un ampli vocabulari emprat per l'autor així com algunes figures com l'anticipació o prolepsi. També ens parla d'un dels temes de l'obra, aquest esperit de llibertat que ens demana Caïm i el fet de que topi amb una autoritat superior que no li permeti. Trobem també una crítica al seu pare, més propiament dit, de la familia burgesa en general.

Mar Bartolí - 2n Bat C

Allò que tal vegada s'esdevingué.

CAÏM: ... Però em trobo tan sol! Em pregunto si hi ha d'altres homes com jo, en d'altres indrets de la terra. Pogués trobar-los i ajuntar-m'hi i lluitar tots plegats per dominar la natura!

Caïm, el gran inconformista de l'obra. Es converteix, en aquest aspecte, en el portaveu de l'actitud rebel i de l'actitud d'oposició a l'autoritat. Diferent dels altres, perquè en cap moment es resigna a acceptar allò que no entén, tot ho analitza i tot ho raona. Agoserat, creatiu, atrevit i per tant com a resultat de tot això rebel i inconformista, és a dir condemnat a la soledat.

És en aquest fragment on ens descriu clarament la seva posició: una trista solitud com a conseqüència d'una actitud d'inconformisme davant l'autoritat i ganes de fugir i trobar per tant, la llibertat.

Marta Piqué.

2n BAT D.

ALLÒ QUE TAL VEGADA S'ESDEVINGUÉ

CAÏM: [...] Una vegada jo havia oblidat el nom del llop; ho pregunto al pare i em contesta: ovella. I ara ja no miro prim. Si no sé un nom l'improviso...¿Saps aquell animaló que fa la mel
-cosa ben dolça-, però que també dóna aquelles fiblades que embutllofen la pell? Doncs, per a mi, és una abella... Ho entens?

QUERUB: Maliciós Vols dir que és com el teu germà...


He escollit aquest fragment perquè crec que és un trosset molt curt de text i tot i així ens mostra alguns del recursos de l'autor i un extens vocabulari.
En només 4 línies hi trobem frases fetes ( no mirar prim), funció metalingüistica ( la descripció del què és una abella), moltissima ironia, jocs de paraules...
És per això que he triat aquest fragment perquè crec que demostra força clarament alguns dels trets que podem observar al llarg de tota l'obra.


Marta Masip Simó 2n C

Reflexions 3

Un rumor és com una abella, si no es pot matar d'un cop, millor no et fiquis amb ella.George Bernard Shaw

No embrutis la font d'on has apagat la teva set.
William Shakespeare

On una porta es tanca, una altra s'obre.
Miguel de Cervantes

Tingues més del que mostres; parla menys del que saps.
William Shakespeare


Carles Vaquera Mañero 2BAT-D

"Jim"

Avui, dimarts 15 de febrer, s'ha esdevingut, al Centre de Lectura de Reus, l'exposició del llibre "Jim" de Magí Sunyer, doctor en filologia catalana. L'autor ha exposat, davant d'una sala gairebé plena d'espectadors, la seva obra, igual que han fet altres autors amb anterioritat. No obstant, aquest cop l'autor ha exposat el seu llibre amb un to humorístic i irònic (sobretot al parlar de crítics i altres autors), a més, ha utilitzat temes actuals, com la jubilació de Ronaldo (en el futbol), per tal de comparar-los amb la seva experiència com escriptor o amb la seva novel•la.

L’autor també ens ha explicat que “Jim”, tot i ser una continuació de “L’illa del tresor”, no tracta de pirates, ni de la mar (quan en Jim arriba al Port de Bristol diu que no tornarà a embarcar-se mai més), és una novel•la més aviat curta que explica les desventures d’en Jim (pel que es troba quan arriba a la seva ciutat) i l’escriptura de “L’illa del tresor”.

Seguidament, l’autor ha comentat que ell quan va escriure l’obra, ho va fer sense pensar prèviament el que aniria a escriure, sinó que escrivia per impulsos.

Al final, i abans que el grup “En Veu Alta” llegís alguns capítols inicials del llibre, ha fet un comentari que no tenia gaire a veure amb l’obra.

Carles Vaquera Mañero 2 BAT-D

Comentari. "Allò que tal vegada s'esdevingué"

Caïm: Vull dir que ets un dropo que amb les teves llagoteries i les teves manyes has trobat la manera de viure com en els temps del Paradís, quan els pares encara no havien perdut la conducta. Mira quines mans més fines que té, l'angelet! Com que en sa vida no ha empunyat un mànec!

Caïm critica el fill fidel al pare i la família en general, perquè el recolza. És a dir, és una crítica a la família burgesa comparant-la amb la primera família que hi va haver en la història segons la Bíblia. També critica clarament l'estat acomodat de la classe burgesa.

Amb aquesta foto també vull comparar la situació de la fàbula de la formiga i la llagosta. Caïm no para de treballar, mentres que Abel fa el dropo. No obstant, en aquest cas Abel té el suport de la seva família.

Carles Vaquera Mañero 2 BAT-D

Allò que tal vegada s'esdevingué

CAÏM: Estigues tranquil·la, mare. Res de dimonis! Només sóc un home que vull entendre les coses que em passen, que vull saber qui sóc i on vaig i que em sento amb forces per a lluitar contra qui sigui. ¿D'on em vénen aquestes ganes de respirar fondo, de xuclar la llum i l'aire que m'envolten, de domar les bèsties, de treballar la terra i fer que doni fruits? No t'ho has preguntat mai, tu, això?

***

Aquest fragment mostra un dels principals temes de Allò que tal vegada s'esdevingué, la llibertat de l'individu. Les ganes de "volar" de Caïm, de valer-se per ell mateix i de satisfer les seves necessitats. També es veuen reflectides la intel·ligència i la curiositat de Caïm al començament del fragment.

Blanca Gispert.

Allò que tal vegada s'esdevingué.

Eva desapareix. Caïm, després de les seves darreres paraules, ha estat voltant tot nerviós pels extrems de l'escena.
(...)
QUERUB: Jove, vine aquí! Parlem-ne!
CAÏM: Vols que t'ho digui? Ja n'estic fart, d'aquest país. Tot són prohibicions, tot són traves. Veus aquesta fruita? Doncs és de mira'm i no em tocs. Veus aquell jardí? Doncs si hi entres et guanyaràs una atupada. ¿Veus la teva germana? Doncs passa de llarg i un altre dia, germà. No et pots moure que no t'entrebanquin. Qualsevol dia agafo el sarró i el gaiato i no em veieu més el pèl. Ten-ho per dit.
QUERUB: Bé, ja t'has desfogat? Ara podrem parlar serenament.
CAÏM: Sí, àngel, sí. Tan serenament com et plagui. Al capdavall en fas el que vols, de mi.
QUERUB: I tant! No pares de desobeir-me!
(...)

En aquest fragment on estan en escena Querub i Caïm, es mostra clarament un dels temes de l'obra, l'inconformisme, en aquest cas, i únicament de Caïm; ja que els altres personatges es resignen i ho accepten tot.
Caïm, en canvi, en cap moment de l'obra no es resigna a acceptar allò que no entèn, tot ho analitza i ho raona. Però en realitat, és el tipus d'home que s'espera, aquell que no accepta les coses perquè sí, sinó que lluita pels seus propis principis.
Finalment comentar, que aquesta actitud que té Caïm, en realitat és el portaveu de l'actitud rebel i inconformista del propi autor, Joan Oliver.


Núria Pentinat - 2n BAT, C.

Caïm: Jo sé on vaig. Tinc una missió a compli: ara ho veig clar. Tu, Adam, ja no pots fer res de bo. Ets l'home de l'Edèn; l'Edèn s'ha acabat; doncs s'ha acabat l'home. Un peix fora de l'aigua. Un ésser frustrat...

Adam, molest, irònic: No has sentit quina parauleta? Aquí aviat no ens entendrem. Jo vaig fixar un vocabulari i unes regles de parlar amb l'ajut de Jahvè. I eren més que suficients. Però aquest ximple, vinga introduir mots nous i vinga complicar el llenguatge. Després inculca les seves estúpides innovacions a sa mare i a sa germana, i vet aquí una altra manera d'amagar-nos les hores. Jo mateix, sense voler, me n'encomano !

En aquest diàleg entre Caïm i Adam, podem observar una funció metalingüística, i un sil·logisme en la paraula frustrat, aquesta paraula també està en cursiva per remarcar l’expressió.

Andrea Bojor