La cara oculta de Hassén

M'en vaig per no sentir-lo. Malviatge!

Quin home més estany! Malhajia l'hora

que vaig posar-li voluntat!...Quin geni!

Si no m'aparto em balda. Altre estaria

satisfet de la caça; doncs ell ara

pitjor que mai; ben cert té males herbes

al cos ja fa molts dies: trist o amb ràbia.

"Hem triat aquest fragment ja que ens fa veure que les persones a les nostres esquenes poden aparentar el que davant nostre no són. El fragment ens transmet la doble personalitat que podem arribar a tenir les persones. Des d'un passat ja ho feia això la gent de tenir una oculta, per exemple la feina els treballadors fingeixen bona cara davant del seu superior."

Saïd la rebrega entre sos braços amb barreja d'odi i d'amor.

Per què m'has enganyat? Per què? Respon-me.

Tu ets traïdora i ets vil; tu ets la falsia!

Lo primer com que et vaig mirar ploraves,

tu, de la raça dels botxins, per ella,

la mare de mon cor! Després tu, dona,

no amb llavis amorosos, amb la punta

d'una arma de ton poble beneïda,

trucares a mon pit, i ell va respondre't!

Lo punyal te caigué; mes tu em matares:

que en mi d'aquell Saïd no hi ha ni l'ombra!

Àngel Guimerà, Mar i cel, acte II escena XIII.

Hem escollit aquest fragment perque és quan es comença a observar el sentiment que sent Saïd vers Blanca.

Imatge: Pintura realitzada per Paula Fernández.

Marta Figuerola Castellví i Paula Fernández Torres.

Ell l'aigua, Ella la celístia

"Saïd: Ah, Blanca,

si sóc l'esclau, humil com la coloma!

Voleu que besi el peu de vostre pare,

i que besi la terra que trepitja!

Blanca: Més jo el vull, oh mon Déu!... Jo el vull; salveu-lo!

Saïd: Tot és en va: vós sou el cel; jo l'aigua; mai s'ajunten ací; mireu: s'ajunten

només en l'horitzó! És en va!"

http://blogs.ccrtvi.com/claudipuchades

En aquest fragment s'observa l'amor evident que comparteixen Saïd i Blanca profundament.
De fet, aquests dos parlaments són els més importants d'aquesta obra ja que és en aquest precís instant, quan Saïd, demostrant la seva passió per Blanca, reconeix que tenen un amor impossible: com el mar i el cel perquè són dos elements que representa que només es troben junts en l'horitzó. D'aquí el nom de l'obra Mar i Cel.

COM LES MADUIXES

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.

Josep Carner.

------------
Estava estudiant i tractant el tema de la infantesa a quadern d'Aram he vist que tenia apuntat un poema que la Fina ens va dir i l'he buscat i m'ha agradat. Descriu molt be la felicitat i la innocència de la infantesa i a més parla de maduixes que em fan recordar l'estiu que , gracies a Déu , ja s'acosta. Així que ànims a tots amb aquesta última setmana.

Marta

Entre l'herba i els núvols

El dia

Que vives semblen

entre l'herba i els núvols

les ombres fràgils!

El vent les esbarria;

la boira les apaga.

A la finestra

de la meva enyorança,

els miosotis

es marceixen de veure

sempre el mateix paisatge.

He escollit aquest poema pertanyent a l?antologia poètica "Com un foc invisible..." de Màrius Torres ja que utilitza el sistema de tannkas, cosa que m'ha impactat, i ens transmet molts sentiments i emocions dins de la temàtica de la natura. L'autor ens descriu com es sent a causa de la seva malaltia utilitzant una gran varietat de metàfores.

Mar Bartolí

AIXÒ ÉS LA JOIA

Això és la joia -ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort -tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.

1941

He escollit aquest meravellós poema per dues senzilles raons: la impressionant capacitat que tenen els versos per transmetre’ns de manera descriptiva dues sensacions oposades i també perquè el trobo un clar exemple de la dita: “lo bueno y breve, dos veces bueno”.

Marc Borges!

Això és la joia

Això és la joia - ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort - tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.

1941

He escollit aquest poema perquè penso que és molt interessant ja que, en poques paraules, Màrius Torres és capaç d'expressar la forma en la que ell percep la joia, entesa com l'alegria de viure, i la mort. En el poema, compara la joia amb un ocell que vola per un cel en calma, la qual cosa és símbol de llibertat. La mort, en canvi, la compara amb el silenci, és a dir, amb una total desconnexió amb l'entorn. Podríem considerar aquests dos versos com una oposició entre la vida i la mort, tot i que aquesta última l'autor ens la presenta com una mort calmada, pacífica, esperada i, fins i tot, en certs moments, desitjada. Cal esmentar que l'autor estava malalt de tuberculosi i per això en certs moments, sobretot quan patia crisis, desitjava la mort com a forma de deixar enrere el patiment que aquestes li provocaven. Per tant, trobarem la mort com un tema recorrent en l'obra de Màrius Torres, juntament amb la vida, la qual trobem esmentada de formes diverses en la seva antologia.

La imatge que acompanya el poema l'he extret del google.

Lydia Jiménez

POEMA de MÀRIUS TORRES

PRESÈNCIA

Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!

Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.

Si ara estengués els braços en la fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.

Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.

1938

He triat aquest sonet bastant melancòlic, que dedicà Torres a la seva mare (segons la informació que he trobat) perquè m'agrada el tema i el seu conjunt, quan parla dels sentits, de la vida, dels records com una presència que ens acomanya al dia a dia com anhels que desitjariem tornar a viure però no podem. Un poema profund cap a la seva mare absent. La mare una de les persones que estimem més a la vida i ens dóna protecció i amor.

Nàdia *

Com un foc invisible (Màrius Torres)

ENTRE L'HERBA I ELS NÚVOLS - L'amor


El teu nom omple
de sol els braços trèmuls
dels qui t'acullen.
En mi, la seva joia
fa una claror de lluna.


Pel teu somriure,
calma llacuna, vaga
la Malfiança.
Com la vela molt rígida
d'una barca molt lenta...

¿Com la tristesa
cor endins és tan dolça?
És com seria
una alegria feble
-si no fossin les llàgrimes.


(1938).


Aquests versos formen el que es coneix com una tannka i formen part de tota la composició poètica de Entre l'herba i els núvols de Màrius Torrres.
Concretament he escollit aquest fragment perquè m'ha cridat força l'atenció, ja que considero que tracta de forma perfecta, tal i com és aqest mateix sentiment. Podem obersar com el poeta ens el presenta com un sentiment que sempre va lligat al dolor, però que a la vegada el presenta de forma bastant elegant, amb cert respecte i espiritual.

El que més m'ha transmès, es el fet d'adonar-nos que l'amor pot amb tot, l'amor ho pot transformar absolutament tot. I amb aquesta tannka d'alguna manera, aconseguiex també que ens mirem el món des d'un altre punt de vista, coses que ens fan dubtar, a vegades sol·litud en aquest sentiment... però tot sempre amb un punt d'esperança, que sempre ens acompanya.

Núria Pentinat Amorós -2n BATC

PARAULES DE LA NIT

Home, sigues prudent. Amb la teva mesura,
ni et pots mesurar tu, ni estrènyer l'Univers.
Fusta en la meva mar, ombra en el meu esmerç,
limita't a la llei de la teva natura.

Alça, si et plau, els ulls en la tenebra, vers
els estels que clivellen la meva carn obscura.
Compara't al seu brill, i pensa, criatura,
què val un ideal, una llàgrima, un vers.

Mes no et torbi l'esclat de la meva grandesa.
Cada flor té un perfum, i cada ànima pesa
en el fons del meu cor on l'etern és present.

Que la meva amplitud et doni confiança
en el braç que ens sosté, en la roda que avança
i en el Sol que veuries si jo fos transparent.

París, 14 de Juliol del 2009

En aquest sonet, com podem intuir llegint el títol, la que ens parla és la nit tot dirigint-se directament a l'home amb imperatius, vocatius.. (Home, sigues prudent, Alça..) El poema es centra en la personificació de la nit, la qual "parla" a l'home i també en el recurs de la comparació ("Compara't")entre la inmensitat de la nit i de l'univers en general i la dimensió limitada dels mortals: Home..., no pots estrényer l'univers", "limita't a la llei de la teva natura".

En els dos primers quartets hi podem veure aquest contrast; però en els dos tercets l'autor insisteix en la idea que l'home no s'ha de deixar aclaparar per la grandesa de la nit (potser la nit és una metàfora del pessimisme), donat que en el cicle de la vida cada persona és important: "cada flor té un perfum, i cada ànima pesa en el fons del meu cor"
Així doncs en els dos últims tercets hi ha un tó més positiu que insisteix en la importància de l'home i en la conifança que aquest ha de sentir en l'univers que ens sosté per molt inmens i grandios que sigui.

El poema és una reflexió sobre la condició humana.

Marta.M.

Comun foc invisible. Màrius Torres.

Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt

per sempre igual i tensa

i que el destí no em pugui arrencar, decebut,

sinó una sola nota, invariable, immensa.

Una nota molt greu i molt constant. Vençut

no sigui mai el clau que tiba i que defensa

la viva pulcritud

de la vibració d'una corda ben tensa.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda

que vibra malament!

Amb ritme feixuc, engavanyat i lent,

àtona, corrompuda,

corda desafinada, la meva ànima ment.

Quants cops l'hauria volgut muda

per no sentir la música falsa del seu accent!

Senyor, ¿Tu no voldries

reblar les torques dels meus extrems afeblits

perquè mai no s'afluixin les meves melodies?

Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,

i cantar sempre igual, ignorant les follies,

els delers, els neguits,

el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies...

Jo vull ésser com tu, o corda, que diries

que sempre et polsen uns mateixos dits.

(1937)

He escollit aquest poema de l' antologia poètica de Màrius Torres, situat a les pàgines 47 i 48, perquè m'ha impactat. No he volgut retallar cap estrofa, ni cap vers perquè em sembla que d'aquesta manera es pot entendre molt millor el missatge que el poeta ens vol transmetre.

Ell representa aquesta corda fluixa, vençuda, dèbil, àtona i corrompuda a causa de la malatia i ens expressa el seu desig de voler ser aquella corda igual, tensa, invariable, constant.

Es pot entreveure, doncs, a través de cada paraula, que Màrius Torres era molt conscient que la seva mort era pròxima: "cantar sempre igual, ignorant les follies, els delers, els neguits, el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies..."

Per tant ens relaciona la seva situació personal amb el món de la música. Ens diu que ell és l'instrument desafinat, que s'han afeblit les torques dels seus extrems i per això s'han afluixat les seves melodies. Mes que en un llaüt en l'instrument en el que penso quan llegeixo aquest poema és en la guitarra, i ell anhela tornar a ésser una guitarra amb les cordes tenses i produir bona música i que les seves cordes siguin polsades per uns mateixos dits.

Això ho aplico a la vida quotidiana de cada persona, el poeta estava malalt, però no fa falta està a punt de morir per viure aquesta sensació. Hi ha moments díficils en els que t'adones que necessites que algú t'ajudi a enfortir un altre cop les cordes, a tensar-les, per poder fer vibrar una altra vegada una bona melodia.

Marta Piqué.

Excursió al Picarany.

Una experiència única!

(Marta Piqué).

Excursió al Picarany (15 abril 2011)

"Ferrater es va acostumar a passar més de la meitat de cada any al camp, a una masia voltada de pins (pins blancs: tots vitalitat vulgar), prop d'Almoster, als primers turons de les serres que tanquen per darrere el Camp de Tarragona."

Gabriel Ferrater. Reus (1922-1937)

"Uns pins massa sensibles es revinclen / deixant sentir com se saben patètics / mentre compleixen aquest deure líric / d'expressió del vent, que arriba net."

Gabriel Ferrater. A través dels temperaments dins Les dones i els dies.

"El bosc del Picarany sembla que era d'una tia de la meva mare que ella havia heretat. A tots dos, al pare i a la mare, els va agradar aquell bosc i van decidir de fer-s'hi una casa que van dissenyar ells mateixos. Això devia ser cap a l'any 26. Van haver de buidar el bosc amb explosió de dinamita per poder fer un prestatge per a la casa perquè la muntanya tenia força pendent.

[...] La meva mare va haver de vendre el Picarany a finals dels anys cinquanta."

Amàlia Barlow (1991)

Excursió i lectura de poemes al Picarany (15 d'abril de 2011)

Tinc molts amics, i treballo per a no perdre'ls,

no sé què seria la vida sense ells!

(Marc Borges, curs 2004-2005)

Com un foc invisible...

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum;

en mesuro, amb el to i el ritme, la distància.

Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,

una ràfega ardent del teu antic perfum!

He escollit aquest fragment del poema "Presència" , perquè de tots els poemes aquest ha sigut el que més m'ha agradat. He volgut relacionar aquest fragment amb una imatge de la pel·lícula ghost, degut a que penso que transmet la imatge de dos enamorats que no es troben ambdos en el món dels vius, sinó que un encara respira i l'altre ja ha passat a millor vida.

Carles Vaquera Mañero 2n BAT-D

Com un foc invisible

Daurats migdies dels minvants d'hivern! / Ara és temps de morir, que la vida comença. / Com un foc invisible, meravellós, intern, / sota la terra nua batega el crit etern /de la larva, l'arrel i la semença. / Així els antics, en gerres de rústega faiença, / guardaven el vi de Falern.
(Febrer, 1937)

He escollit aquesta estrofa del poema Febrer perquè conté el vers que dóna nom a l'antologia poètica de Màrius Torres. El poema en si ens descriu com la natura comença a reviure durant aquest mes. Tot i el "caliu" o "tendresa" del fragment, Màrius Torres a través d'una anàfora - repetida al segon vers de cada estrofa - afirma paradoxalment que "ara és temps de morir ". Era llavors quan Màrius Torres encetava una nova etapa en la seva trajectòria com a poeta més centrada en la vida emocional i moral. Molt probablement, durant el febrer de 1937, el poeta devia estar passant una mala època a causa de la seva malaltia. Ingressat en el sanatori, veient com el seu entorn revivia, ell sentia que la seva vida s'anava apaivagant va escriure aquest poema. Aquest foc invisible és doncs, el que dóna vida des d'allò més profund, des d'allò més incipient, és potser el sentiment - el viure - que mai mor, guardat en aquestes "gerres de vi de Falern".

Blanca.

Felicitats Marc!

Un esmorzar com cal!

13.04.11

Gràcies, Nàdia!

Del cor de l'home

mai tindrem coneixença.

Però en ma vila

les flors que un jorn floriren

sempre el perfum exhalen.

Tsurayuki

Em penso que me'n vaig enamorar de seguida, la veritat. Però els primers dies, i tampoc el divendres sant ni el dissabte, no li gosava dir gaire res. El diumenge, però, entre l'alegria de les campanes i els preparatius per al bateig, em vaig començar d'animar, i, quan vam sortir a veure el castell de focs, a la nit, sense dir-nos-ho, ens vam separar de la colla, ens vam perdre entre la gent. Com que tothom mirava les bengales i les estrelles de foc, em vaig atrevir a agafar-la de bracet, primer, i després a estrènyer-li aquella cintura tan fina. No es va separar, no, però jo la respectava massa: era la germana d'en Iorgos. Va ser ella, la meva Alèxia, que en la nit més alegre de l'any, la nit de Pasqua, em va besar damunt dels ulls, quan un espetec de petards i claror me'ls feia tancar!

He escollit aquest fragment de la pàgina 127 perquè m'encanta la tendresa que transmet. Em resulta molt maca la manera com es tracten l'un a l'altre. Amb poques paraules ens descriu perfectament el joc d'enamorats entre l'Aram i l'Alèxia, ple de respecte, encant i sinceritat.

És cert que l'amor no sempre és infinit i perfecte, però és en aquests moments tan dolços quan creus que tot és possible, que res et separarà de la persona a la que estimes. I l'amor portarà disgustos i tristesa... sí! però sempre val la pena recordar aquests moments tan únics, on tot és meravellós i res sembla impossible.

Marta Piqué.

Quadern d'Aram -

Quantes vegades veig la meva mare, quan no cus la nostra roba vella, llegint i recitant els poemes del pare. En guarda uns quants escrits a mà, que se sap de cor. Si tot va bé, i pesco molt de corall i guanyo molts diners, llogaré per a la mare un pis o una casa amb jardí, on pugui cuidar les seves roses i asseure's a llegir, al capvespre, els versos de Vahé. Perquè seré coraller, bus, no pas músic. A la mare li ha fet por quan li ho he dit, però el meu amic i el seu oncle ja en sabran, de tranquil·litzar-la; li explicaran les precaucions que prendrem i com el patró ens vigilarà, que no prenguem mal. De perills més grossos ens n'hem salvat, Marik i jo, fins ara.

He escollit aquest fragment de la novel·la (pàg.60) perquè crec que reflecteix diferents sentiments en poques paraules. És a dir, ens transmet, per una banda, el sentiment d'enyorança de casa seva, sobretot per part de la mare amb els versos de Vahé i també l'enyorança de les seves roses que tenia sempre al jardí de casa seva, que per a ella representaven tant. Per una altre banda, també hi ha el sentiment d'avançar, de mirar endavant, per part d'Aram.

Trobo que, en conclusió, es un fragment preciós i a la vegada força optimista, tenint en compte les circumstàncies del moment.

Núria Pentinat.

Quadern d'Aram

Érem ja més a prop del nostre destí, passàvem per la falda d'una muntanya, un vespre ennuvolat. Vam acampar, si es pot dir així, quan era ja de nit, i nit fosca. El meu oncle sempre descollava els cavalls, i els lligava en un arbre, si és que n'hi havia cap, o al carro, amb una corda. Les dones i els petits dormien al carro i nosaltres, amb una manta, sota les estrelles.

He escollit aquest fragment perquè penso que és un exemple molt clar, de la capacitat que té l'autora per transmetre sensacions. En un moment aparenment crític (la persecució dels armenis), aconsegueix mostrar-nos la simple tranquilitat de dormir sota les estrelles.. encara que sigui sabent que t'estan perseguint i que en qualsevol moment et poden matar.

M'ha impressionat la penetració d'Aram en dir que es va fer gran en un sol dia, quan va recollir el nadó de braços de la seva mare que es moria. Jo penso, però, que ja havia començat de fer-se'n dies anteriors, en aquella "vida dolorosa" que va ser el nostre desesperat camí cap a l'Armènia de Rússia.


He triat aquest fragment ja que ens descriu clarament la difícil infantesa d'Aram i el dolorós viatge que han de fer ell i la seva mare, Marik. Ens transmet molts sentiments, i la necessitat d'abandonar la infantesa a un simple infant, per culpa de la situació del seu país.
La fotografia és de l'illa de Simi, m'agrada molt aquesta imatge ja que ens transmet molta tranquilitat malgrat la tristesa de l'obra.

Mar Bartolí.

QUADERN D'ARAM

Infants sense infantesa, a milers. Jo, però, ho recordo tot. Prou voldria enfonsar molts records més endins del cervell, allà on deuen anar a parar les coses oblidades, voldria enfonsar-ho com les llavors a la terra vermella, però no puc. El temps feliç, els anys de Trebisonda, queden al darrere, ells sí, com les monedes d'or d'un tresor perdut.


M'agrada aquest fragment per la manera en com expressa el que sent i com viu Aram després de les experiències tan dures que li ha tocat viure, i també aquest lirisme que fa especial els textos de Maria Àngels Anglada.
La fotografia és del mar Mediterrani anant de Mykonos a Delos, i mostra tot allò que queda endarrere.

Nadia*

QUADERN D'ARAM

Però quan es viu tranquil, ocupat en els quefers de cada dia, quan el sol surt sobre el mar i els carrers i la gent que estimes, no tens pressentiments dolents. Molt pocs dels nostres en tenien, i ningú no es podia imaginar que la crueltat dels turcs arribés a un punt tan terrible. Ningú.


He triat aquest fragment, perquè mostra amb paraules precises el que un sent quan tot va bé, quan no hi ha res que t'amoïni i sobretot quan no has de patir per la teva vida.
També t'ajuda a fer una reflexió, i es que en el món en què vivim la vida està més valorada i no hem viscut quelcom de semblant.
La fotografia és de Mykonos, una posta de sol, que em transmet molta tranquil·litat i pau.

Nàdia*

Illa de Simis

Carles Vaquera Mañero 2n BAT-D

QUADERN D'ARAM

M'enyorava tant del mar que vaig decidir d'anar fins al port; a peu, perquè no tenim pas diners per fer-ho d'altra manera. Vaig caminar molt i vaig anar preguntant el camí, fins que vaig arribar al mar, al port del Pireu. Mai no havia vist tant de moviment; a Trebisonda era molt diferent, i no diguem el llac Van. A mi m'agrada molt de nedar, i el pare m'hi ha avesat des de petit, a sis anys, i no tan sols al mar, sinó al riu Deguimen, que és més difícil. Algunes vegades havíem anat fins al pas de Zingana, a les muntanyes, i el pare em deia: -Nedes com un salmó. No pas que ho fes a contracorrent, com em va explicar dels slamons; perquè m'agradava de ficar-me en les aigües que bullien. A nou anys ja nedava darrere els salts, i sota aigua i tot, fins que els ulls em coïen. Doncs ara he trobat un amic com jo, que es diu Iorgos i és grec, fill de l'illa de Simi.





He triat aquest fragment perquè crec que és just el moment on la sort d'Aram comença a canviar, és com un punt de felicitat després de tantes desgracies, potser (i això ja, fent lectura pròpia) el treball vora el mar que li ofereix aquest nou amic és una de les coses que l'empenyen a tirar endevant amb il·lusió. També hi podem veure com ens parla del mar, de la necessitat que tenia d'anar-lo a buscar, ens mostra doncs una vegada més la importància d'aquest en la novel·la i en aquest cas la relació que té el mar amb el pare. Amb ell anaven junts a nedar quan Aram era petit, un grapat de bons records que necessitava retrobar.

La imatge és del port del Pireu.

Marta Masip

Centre de Lectura

El passat dimecres vaig assistir novament a un acte del Centre de Lectura. Aquesta vegada, es tractava de la presentació d’un llibre, però no un llibre qualsevol. Presentat pel seu autor, Llorenç Soldevila i Balart, Geografia i literatura de les comarques tarragonines i terres de l’Ebre és el tercer volum - dels deu que seran publicats - de la col·lecció Geografia Literària dels Països Catalans (Ed. Pòrtic). El volum, organitzat en deu comarques, des de l’Alt Camp fins a la Ribera d’Ebre, presenta tots els “indrets literaris” de les poblacions d’aquestes contrades. Aquest projecte té com a objectiu atribuir a cada indret dels països catalans les obres d’escriptors també catalans, des dels més coneguts fins als d’àmbit més local. Amb l’ajut de la universitat de Vic - 23 estudiants amb dedicació completa al projecte – en el llibre es recullen tots els gèneres literaris: articles periodístics, poesia, novel·la, dietaris...

L’acte va començar amb la presentació de la pàgina web www.endrets.cat que recull tots els continguts de la col·lecció Geografia Literària dels Països Catalans, un treball realment excel·lent. Només cal que hi feu una ullada per apreciar tot el treball de camp, dedicació i esforç que comporta unir tots els escriptors i les seves respectives obres, amb els indrets que els són associats, amb el suport fotogràfic i auditiu – enregistraments que reciten el fragment, alguns cops són fins i tot els mateixos autors -. D’aquesta manera, a través del mapa podem localitzar el lloc més adient per a ser llegits escriptors com Verdaguer, Josep Pla o Puig i Ferrater o la més precisa ubicació d’un fragment de l’obra de M. Àngels Anglada.

A través de les diapositives dels 25 indrets literaris més importants, com Cadaqués, Perpinyà, Eivissa o el mateix Teatre Bartrina, Soldevila i Balart va deixar ben clar l’objectiu del seu projecte: vertebrar tots els indrets del país tant si tenien molta o molt poca literatura. Això sí, sense el suport dels alumnes de la UVic, l’autor va remarcar que tot aquest projecte no hagués tirat endavant amb la força que ho està fent.

M’agradaria acabar amb una intervenció, crec que molt encertada, que feia referència a la geoliteratura, una vessant de la literatura que desconeixia. La gent que en sap de literatura, quan viatja sap apreciar o veure d’una manera diferent els llocs que visita si n’ha llegit alguna cosa sobre ells. Aquesta gent doncs, que li agrada la literatura, que coneix les arts i té més imaginació, percep d’una manera més especial tot allò amb què entra en contacte. Aquest projecte pretèn doncs, apropar la literatura catalana a la població, fer-la sentir especial quan visita indrets del nostre país.

Blanca.

Quadern d'Aram

Alguns em diuen que el meu ofici de coraller és arriscat, però a mi no m'ho sembla pas tant. De debò, els veritables perills sempre els he passat en terra ferma!

Comparo el mar amb les dificultats del nostre èxode, aquella terrible fugida, i encara més amb totes les matances i les amenaces dels turcs, i, de veritat, trobo que sota aigua s'hi està prou bé. He après que l'home és més perillós que els taurons i les morenes! El mar, sota la superfície, és sovint tranquil, hi ha un silenci i una pau que m'agraden molt i em fan oblidar totes les dissorts de casa nostra.

He escollit aquest fragment (p.120) perquè el mar és un dels símbols més rellevants de la novel·la que, amb tots els seus peròs, utilitza el Mediterrani com a element seguretat i de pau interior a la vegada que agermana als diferents països mediterranis. Per a Aram el fons del mar - que ens recorda al ventre matern - el tranquilitza, el protegeix; i no és d'estranyar! ja que després del mal tràngol viscut a l'exili (en terra) bussejar pel fons del mar l'evadeix fent-li oblidar, per una estona, de les desgràcies del seu passat.

I, encara que no siguem uns professionals del fons marí, a qui no el tranquilitza mirar el mar des de la seva superfície? Sigui des de sota, sigui des de dalt, el mar - per a nosaltres el Mediterrani -és un símbol que, com a Aram, ens transmet pau, tranquilitat, benestar i que, per damunt de tot, ens fa sentir membres d'una mateixa cultura siguem catalans, italians, grecs o armenis!

La fotografia és de l'any passat a Colliure. Quina tranquil·litat..., com m'agradaria tornar-hi.

Blanca.

Reflexions 4

"La demagogia és la capacitat de disfressar les idees menors amb les paraules majors."
Abraham Lincoln

"Quan tenim bona salut, fàcilment donem bons consells als malalts."
Tàcit

"El més curiós és que a Espanya tots es pregunten: qué passarà? Gairebé ningú es pregunta: qué farem?
Julián Marías

Carles Vaquera Mañero 2BAT-D

Fragment de Quadern d'Aram

"Avui he rebut una carta del pare Mesrob, del monestir de Venècia on Vahé havia estudiat, i on havia estat feliç, perquè no li semblava un exili viure a Venècia i en un convent armeni."

He penjat una imatge del viatge dels meus pares a Venècia de l'estiu passat per relacionar-ho amb el lloc d'estudi de Vahé, a més la imatge és d'un petit port, que ho vull relacionar amb el mar de llibertat del nostre protagonista.

Carles Vaquera Mañero 2n BAT-D

Una ciutat immensa

De vegades penso que viure és com travessar una ciutat immensa i desconeguda. Tan immensa que la travessia dura tota la vida i, a mesura que ens anem fent grans, ens adonem de la quantitat de zones que no hem visitat i que ja no podrem conèixer. I tan desconeguda que mai no sabem amb què ens podem trobar en trencar una cantonada. Passem per barris agradablement silenciosos, amb cases d’aspecte confortable. De bona gana ens hi quedaríem, però no ens podem aturar, ni allí ni enlloc; està rigorosament prohibit. D’altres vegades travessem barris poc atractius, sòrdids. Coincidim, de vegades, durant un tram de la ruta, amb altres persones. Amb algunes arribem a intimar-hi; a d’altres simplement les coneixem. Amb tot, ni la coneixença ni la intimitat no ens escurcen ni ens allarguen el camí, no ens canvien la ruta, no ens la modifiquen. La nostra ruta és exclusivament nostra. La d’ells, exclusivament seva. Així i tot, el tram compartit pot ser més agradable si tenim la sort de fer-lo amb algú amb qui compartim afeccions, gustos, desitjos, esperances. Però cal tenir en compte que aquella persona fa la seva via i nosaltres la nostra, que no hi ha fusió de dues rutes en una, sinó simple coincidència temporal que cap dels dos no sap si durarà molt o poc, i que pot veure’s alterada per un canvi inesperat de ruta d’una de les dues persones, o per l’aparició d’una presència imprevista a qualsevol cantonada, i que desgavella tot el castell de somnis, d’il·lusions, d’esperances que ens havíem creat. També és possible que l’amable companyia ens hagi d’abandonar perquè hagi arribat al terme de la seva ruta. Tot és imprevisible i provisori, en la vida, i per això val més afrontar-la sol, amb consciència de la pròpia solitud, no per insolidaritat o egoisme, sinó per amor i per respecte a la llibertat i l’esforç dels altres. És quan el fem amb aquesta disposició d’ànim, el camí, que se sol donar la coincidència entre il·lusió i realitat.

Miquel Martí i Pol

Estava remenant el calaix, aquell que no hi ha res però hi ha de tot, i he trobat un retall amb aquest text de Miquel Martí i Pol. És del curs passat, el vam llegir l'últim dia de classe, a català. No m'he pogut estar de penjar-ne un tros després de la classe d'avui.

El fragment és més llarg, sí, sí, encara més, i la veritat és que m'ha costat decidir per on retallava.

Crec que és una bona reflexió i també manera de veure la vida. Espero que us agradi.

La fotografia: París, setembre 2010, des de Montmartre.

Blanca.

No era lluny ni difícil - Joan Margarit.

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.


......


Aquest poema de Joan Margarit s'inclou dins del seu nou llibre "No era lluny ni difícil". M'ha semblat que transmet molta tendresa i molts sentiments. Una poesia sincera, desvestida de tot ornament i que s'adona de l'inexorable pas del temps. M'ha agradat quan l'he llegit.


Marta Piqué.

Allò que tal vegada s'esdevingué

CAÏM: Tant se val! El vaig a fer llevar. Els diumenges, se'ls passa al jaç. I els dies feiners, si fa no fa... (Entra a la cabana. Pausa. Reapareix amb una llosa a les mans.) Ja surt. Tots els altres són fora. (Mostrant la llosa a l'àngel.) Àngel, què me'n dius?
QUERUB: Ho has pintat tu?
CAÏM: Doncs, qui? Veus? aquest vola... Aquest reposa en una branca... Això figura un bisó.
QUERUB: Molt bé. La factura és molt original.
CAÏM: És clar que és original! Per força!


En aquest fragment podem observar alguns trets de la típica família burgesa convencional: el fill creatiu, artista, treballador i inconformista representat per Caïm i el cap de família, Adam, el qual treballa bastant poc dia a dia i, a més, els diumenges, descansa. (Referència religiosa: Jahvè va descansar al setè dia.)

També trobem que l'autor, Joan Oliver, utilitza la ironia en l'última frase que diu Caïm: És clar que és original! Per força! La ironia es troba en el fet que la pintura de Caïm és original perquè ell és l'únic home existent en aquell moment que pinta alguna cosa, per tant, no hi pot haver res semblant de cap altra persona.

Lydia Jiménez

Aquí t'espero

En despertar-se, encara dins el llit,
dóna corda al rellotge de polsera
-el vell model que varen dur a la lluna,
el mil nou-cents seixanta-nou.
Ha sentit com l’artritis de les mans
marcava un temps més dur.
L’erecció, impensada, li ha portat
la humiliant imatge de la clau:
grossa i pesant, els nois se la ficaven
a una butxaca per ballar. La noia,
en sentir-la, lliscava a l’altra banda,
on l’esperava una altra clau
ansiosa d’obrir el pany més difícil.
Així era aquell temps.
El de la seva joventut.
No somriu en pensar-hi. Sap el mal
que fan les mans en donar corda al temps.
La força del silenci no canvia,
tampoc les lleis del món. També sap que ara
cap dona no voldria ballar amb ell.
I s’hi conforma. Però no somriu.

Joan MARGARIT. No era lluny ni difícil (2010).

ALLÒ QUE TAL VEGADA S'ESDEVINGUÉ

Querub: Per sort no heu tastat la fruita! I això, d'altra banda, m'intriga. ¿Com és que coneixent la seva formidable virtut l'has deixada intacta?

Caïm: Perquè la pera, com ja t'he dit, era per la Nara. A més, jo no hi crec en la màgia. I encara que hi cregués no voldria aprofitar-me'n, Jo només em vull valer de les meves forces. Altrament les peres són molt insípides. Potser si hagués estat un meló..

-------------------------------------------------

He escollit aquest fragment, perquè trobo que reflecteix força bé la manera de ser de Caïm, saltant-se les normes, però sempre per uns motius raonats, seguint els pasos que ell creu correctes, valent-se d'ell mateix i de l'esforç propi. A més a més, també i trobem en l'última frase de Caïm, l'humor de Joan Oliver, present en tota l'obra i que fa que el llibre, sigui divertit a l'hora de la lectura.

Marc Borges!

Allò que tal vegada s'esdevingué

EVA, al QUERUB, amb simpatia i agraïment: ¿I què faràs, ara, sense l'espasa? No et renyaran?
ADAM: Però, dona! Sempre seràs la mateixa. ¿Per què et fiques allà on no et demanen?

Aquest és el final de l'obra de Joan Oliver, un final obert que acava amb el típic tracte mascliste que es tenia a les dones de l'època en la burgesia.

Nàdia*

Allò que tal vegada s'esdevingué

Nara: Ja saps amb qui te les heus? Jo sóc molt poca cosa. Sóc una nena delicdada, una toia... M'agrada guarnir-me i adornar-me, saps? A vegades m'imagino que m'he disfressat de... roser, sí, sí, de roser! I m'agrada fer bona olor i sentir-me-la... L'altre dia, a la font, després del bany, em vaig fregar tota la pell amb flor de romaní, així, tot suaument... I aleshores em semblava que m'havia tornat un arbrissó, una mena de filla dels pins més alts i les papallones més ben pintades venien damunt meu... Oi que sí que sóc una beneita?


En aquest fragment de Nara, es reflecteix clarament el tema de la comèdia de Joan Oliver, ja que reflecteix el paper de la dona en la família burgesa, un cànon de dona sense cap somni més enllà del matrimoni i la llar. A més, en aquest parlament hi apareixen diverses paraules del camp semàntic de flors i arbres.

Nàdia*

Allò que tal vegada s'esdevingué

CAÏM: ¿Quina autoritat pot exercir un home que ell mateix s'anomena -amb raó- el pare del mal i de la misèria? Mira, jo engendraré fills, suposo. I els meus fills engendreran altres homes i altres dones; i seguint sempre així i avançant en els temps la terra arribarà a ser un bellugueig de gent [...] Doncs jo et dic que tu, pare de tothom, notindràs gaire bona fama entre aquestes famílies.

Aquest fragment ens mostra un ampli vocabulari emprat per l'autor així com algunes figures com l'anticipació o prolepsi. També ens parla d'un dels temes de l'obra, aquest esperit de llibertat que ens demana Caïm i el fet de que topi amb una autoritat superior que no li permeti. Trobem també una crítica al seu pare, més propiament dit, de la familia burgesa en general.

Mar Bartolí - 2n Bat C

Allò que tal vegada s'esdevingué.

CAÏM: ... Però em trobo tan sol! Em pregunto si hi ha d'altres homes com jo, en d'altres indrets de la terra. Pogués trobar-los i ajuntar-m'hi i lluitar tots plegats per dominar la natura!

Caïm, el gran inconformista de l'obra. Es converteix, en aquest aspecte, en el portaveu de l'actitud rebel i de l'actitud d'oposició a l'autoritat. Diferent dels altres, perquè en cap moment es resigna a acceptar allò que no entén, tot ho analitza i tot ho raona. Agoserat, creatiu, atrevit i per tant com a resultat de tot això rebel i inconformista, és a dir condemnat a la soledat.

És en aquest fragment on ens descriu clarament la seva posició: una trista solitud com a conseqüència d'una actitud d'inconformisme davant l'autoritat i ganes de fugir i trobar per tant, la llibertat.

Marta Piqué.

2n BAT D.

ALLÒ QUE TAL VEGADA S'ESDEVINGUÉ

CAÏM: [...] Una vegada jo havia oblidat el nom del llop; ho pregunto al pare i em contesta: ovella. I ara ja no miro prim. Si no sé un nom l'improviso...¿Saps aquell animaló que fa la mel
-cosa ben dolça-, però que també dóna aquelles fiblades que embutllofen la pell? Doncs, per a mi, és una abella... Ho entens?

QUERUB: Maliciós Vols dir que és com el teu germà...


He escollit aquest fragment perquè crec que és un trosset molt curt de text i tot i així ens mostra alguns del recursos de l'autor i un extens vocabulari.
En només 4 línies hi trobem frases fetes ( no mirar prim), funció metalingüistica ( la descripció del què és una abella), moltissima ironia, jocs de paraules...
És per això que he triat aquest fragment perquè crec que demostra força clarament alguns dels trets que podem observar al llarg de tota l'obra.


Marta Masip Simó 2n C

Reflexions 3

Un rumor és com una abella, si no es pot matar d'un cop, millor no et fiquis amb ella.George Bernard Shaw

No embrutis la font d'on has apagat la teva set.
William Shakespeare

On una porta es tanca, una altra s'obre.
Miguel de Cervantes

Tingues més del que mostres; parla menys del que saps.
William Shakespeare


Carles Vaquera Mañero 2BAT-D

"Jim"

Avui, dimarts 15 de febrer, s'ha esdevingut, al Centre de Lectura de Reus, l'exposició del llibre "Jim" de Magí Sunyer, doctor en filologia catalana. L'autor ha exposat, davant d'una sala gairebé plena d'espectadors, la seva obra, igual que han fet altres autors amb anterioritat. No obstant, aquest cop l'autor ha exposat el seu llibre amb un to humorístic i irònic (sobretot al parlar de crítics i altres autors), a més, ha utilitzat temes actuals, com la jubilació de Ronaldo (en el futbol), per tal de comparar-los amb la seva experiència com escriptor o amb la seva novel•la.

L’autor també ens ha explicat que “Jim”, tot i ser una continuació de “L’illa del tresor”, no tracta de pirates, ni de la mar (quan en Jim arriba al Port de Bristol diu que no tornarà a embarcar-se mai més), és una novel•la més aviat curta que explica les desventures d’en Jim (pel que es troba quan arriba a la seva ciutat) i l’escriptura de “L’illa del tresor”.

Seguidament, l’autor ha comentat que ell quan va escriure l’obra, ho va fer sense pensar prèviament el que aniria a escriure, sinó que escrivia per impulsos.

Al final, i abans que el grup “En Veu Alta” llegís alguns capítols inicials del llibre, ha fet un comentari que no tenia gaire a veure amb l’obra.

Carles Vaquera Mañero 2 BAT-D