L'Elionor

L'Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses quedenen

registrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara

i deia: -sí, senyor- i -bones tardes-.

La gent se l'estimava,

l'Elionor, tan tendra,

i ella cantava mentre

feia córrer l'escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica

es dilueixen en l'opaca

grisor de les finestres,

i al cap de poc l'Elionor no hauria

pas sabut dir d'on li venien

les ganes de plorar

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i que aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia

predicció de les dones,

va créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenesi deia: -sí, senyor- i -bones tardes-.

La fàbrica Miquel Martí i Pol

Per tu he tornat al carrer dels balcons

per tu he tornat al carrer dels balcons,

ben dematí, per veure si et trobava.

per tu he tornat moltes nits al carrer

ple de balcons i de fulles llarguíssimes.

no anava jo: era l'amor qui em duia,

per tu he mirat, molt amarg, el cantó,

distretament, però amargament sempre.

mai no ens hem vist, però sempre tornava.

Vicent Andrés Estelles

Alèxia

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.


Joan Maragall 1893


-Maria-