Com un foc invisible

Daurats migdies dels minvants d'hivern! / Ara és temps de morir, que la vida comença. / Com un foc invisible, meravellós, intern, / sota la terra nua batega el crit etern /de la larva, l'arrel i la semença. / Així els antics, en gerres de rústega faiença, / guardaven el vi de Falern.
(Febrer, 1937)

He escollit aquesta estrofa del poema Febrer perquè conté el vers que dóna nom a l'antologia poètica de Màrius Torres. El poema en si ens descriu com la natura comença a reviure durant aquest mes. Tot i el "caliu" o "tendresa" del fragment, Màrius Torres a través d'una anàfora - repetida al segon vers de cada estrofa - afirma paradoxalment que "ara és temps de morir ". Era llavors quan Màrius Torres encetava una nova etapa en la seva trajectòria com a poeta més centrada en la vida emocional i moral. Molt probablement, durant el febrer de 1937, el poeta devia estar passant una mala època a causa de la seva malaltia. Ingressat en el sanatori, veient com el seu entorn revivia, ell sentia que la seva vida s'anava apaivagant va escriure aquest poema. Aquest foc invisible és doncs, el que dóna vida des d'allò més profund, des d'allò més incipient, és potser el sentiment - el viure - que mai mor, guardat en aquestes "gerres de vi de Falern".

Blanca.