PRESÈNCIA
Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...
Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!
Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.
Si ara estengués els braços en la fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...
Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!
Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.
Si ara estengués els braços en la fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
1938
He triat aquest sonet bastant melancòlic, que dedicà Torres a la seva mare (segons la informació que he trobat) perquè m'agrada el tema i el seu conjunt, quan parla dels sentits, de la vida, dels records com una presència que ens acomanya al dia a dia com anhels que desitjariem tornar a viure però no podem. Un poema profund cap a la seva mare absent. La mare una de les persones que estimem més a la vida i ens dóna protecció i amor.
Nàdia *
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada