Va caure l'últim pètal roig,
va emergi la furia
dins d'ella l'amor ingrat,
encadenat a parlar
dels suplicis amarrats
els que donen insomni,
de sabor dolç amargant
i de color translúcid.
I és ara quan caic,
roig passió mortal
doncs si plorar poguéssin
foren de sang les gotes.
Ja no hi han somriures
ni mots dits d'un cor lluent
ara nomes ens queda
la caiguda de l'últim pétal
el que va gaudir viu
i que ara s'arronsa.
P.Andreu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada