Esmorzar de Nadal (desembre 2010)

L'últim dia del trimestre vam canviar la classe de literatura per una agradable conversa al voltant d'un esmorzaret. Bones festes!

En l'amor no hi ha violència, ni sang vessada, ni mor la gent que estimes, ni et desapareixen els amics; però també hi ha fam, també sents l'estómac buit, la intranquil·litat, la incertesa, l'angoixa de no saber si ets víctima o botxí.

- És veritat, sempre hi ha una víctima i un botxí. És contra tota lògica.

-De vegades estimes la gent més absurda, més contrària. Veus, l'experiència està renyida amb la revolució i això també passa amb l'amor.

Per això s'ha fixat en mi, perquè és absurd, il·lògic. El mormol dels versos d'en Salvat-Papasseit es confonia amb la fressa de les acàcies i les mimoses.

Ja que estavem parlant d'això precisament avui a classe, he escollit aquest fragment: un diàleg entre l'Ignasi i la Mundeta Ventura. Crec que Montserrat Roig aconsegueix una visió molt ben encertada d'això que en diuen estar enamorat. Penso també que aquest diàleg reprodueix l'amor que, cadascuna a la seva manera, pateixen les tres Mundetes.

Blanca Gispert.

El cor li bategava furiosament mentre acariciava amb la punta dels dits la seva pell, a frec, només per sentir en l'epidermis el tremolor del contacte.


Aquest és un dels molts fragments on l'autora ens mostra la seva gran capacitat per descriure sensacions i emocions utilitzant un vocabulari molt precís i ben triat.



------------------------------------------------------------
Marta Masip 2n Bat C

Nadal

Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca

Així el grup d'homes joves que ara passen cantant

Sento el carro dels apis

que l'empedrat recolza

i els altres qui l'avencen tots d'adreça al mercat



Els de casa a la cuina

prop del braser que crema

amb el gas tot encès han enllestit el gall

Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena

i ells recullen les plomes

i ja enyoren demà



Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-

Jesús ja serà nat

Ens mirarà una estona a l'hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar



Joan SALVAT-PAPASSEIT. L'irradiador del port, i les gavines.

Salvador Espriu

Aquest dimarts 14, vaig assistir a la lectura de poemes d'aquest més del colectiu "En veu alta" al Centre de Lectura. Aquesta vegada, recitaven poemes de Salvador Espriu, un dels poetes del segle XX més rellevants de la literatura catalana. Al començament, es va fer una petita però densa introducció del poeta i sobretot dels poemes que anaven a ser recitats. La poesia d'Espriu es pot considerar una "obra total" en majúscules ja que totes les obres estan interconectades com si formessin un sol llibre. Barrejant trets del Barroc i del simbolisme, Espriu aconsegueix una complexitat a la seva obra que díficilment la pot comprendre un qualsevol. La difuminació de fronteres entre els 3 gèneres, narrativa, poesia i teatre en un mateix poema, fa evident la gran qualitat de tota la seva obra: per exemple, en escoltar el seu primer poema, "La primera història d'Esther", vaig apreciar reiteradament aquest fet. Perfeccionista com era Espriu, els seus poemes van arribar a ser reescrits més d'una vegada, així com també els poemes van ser quadrats (títols, número d'estrofes...etc.) per tal que quedessin ordenats simètricament.
En la segona part de l'acte va ser el recital de poemes, cal dir que molt ben interpretats, vaig notar també la riquesa de vocabulari i els grans contrastos en registres: tan bon punt s'utilitzaven les paraules més cultes, com les més col·loquials. M'agradaria afegir que, en sortir de l'acte, vaig tenir la impressió que Espriu és un dels poetes més complexos i "recargolats" que de moment coneixo val a dir però que de grandíssima qualitat.


Blanca Gispert.

Salvador Espriu (Centre de lectura)

Ahir, dimarts dia 14 de desembre de 2010, vaig assistir a una lectura de Salvador Espriu, a càrrec del grup “en veu alta”, un grup format per Jordi Francesch, Montserrat Auqué, Dolors Esquerda i Dolors Juanpere. Aquest grup va duu a terme una bona posta en escena, que en alguns casos semblava emular una obra de teatre amb atrezzo (un havà) i unes veus idèntiques a les dels personatges que s’hi interpreta sobretot en “Primera història d’Esther” quan la Mare d’Auteri i la seva amiga s’alteren pel que ha succeït. Però el que més em va sobtar de la lectura de l’obra d’Espriu (del que van llegir) és en la primera obra quan ens explica una mort: la mort d’Auteri, un treballador que mort dessagnat quan una màquina la talla la cama.

Joan Ramon Veny, doctor en Filologia Catalana, catedràtic de l’Escola Universitària de la Universitat de Lleida, es l’encarregat de transmetre una breu introducció on s’esmenta que l’art de Salvador ve desencadenat a partir del simbolisme i el barroc i que els seus llibres esdevenen una gran obra. Però un fet insòlit que ens comenta es el que va respondre Espriu en una entrevista on reconeixia la complexitat del català. També ens diu que era molt perfeccionista.

Carles Vaquera Mañero 2n BAT-D

Lectura de poemes de Salvador Espriu

Avui, dimarts dia 14 de desembre de 2010, he assistit a la lectura de poemes del poeta, dramaturg i novel·lista català Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985). Prèviament a aquesta lectura, el senyor Joan Ramon Veny-Mesquida ha fet una molt bona introducció de l’autor centrant-se en els conceptes que ha considerat importants per poder entendre una mica millor la seva obra i que posteriorment he intentat redactar:
Salvador Espriu utilitza en les seves obres aspectes del Barroc i del Simbolisme. Del Barroc agafa el concepte de la vida com una representació de teatre, el qual podem veure reflectit en una de les seves obres anomenada Primera història d’Esther. Del simbolisme utilitza, a més d’elements simbòlics, la idea d’obra total o obra en majúscules, la qual podem veure reflectida en Les roques i el mar, el blau. Per entendre una mica l’obra d’Espriu, ens centrarem en aquesta idea d’obra total. Per formar-la utilitza diversos recursos: pel que fa a la forma literària i lingüística de les seves obres, Espriu difumina les fronteres entre els gèneres, és a dir, dins d’una mateixa obra pot haver-hi prosa, poesia, teatre... També fa que hi hagi una concepció arquitectural en aquestes, buscant així una certa simetria. Els estils o registres de les seves obres són molt diversos, barrejats. I cal destacar la enorme preocupació que l’autor tenia per la llengua, tant en la forma (precisió lingüística i adequació a la normativa lingüística) com en el contingut (utilitzant símbols; amb la reflexió unitària, desolada i lúcida sobre la condició de l’home com a individu i com a col·lectivitat, i creant un univers mític com va fer amb el mite de la Sinera). Fins i tot va arribar a reescriure algunes de les seves obres establint alguns lligams per tal de crear aquesta sensació d’unitat entre elles.
Finalment, m’agradaria remarcar que la lectura de poemes ha estat molt ben realitzada (segurament com a fruit de molts assajos previs), la qual cosa ajuda a l’oient a endinsar-se i a entendre molt millor el món que l’autor va crear amb les seves obres.


Lydia Jiménez

Gairebé tots els caps arribaven cremats, literalment desfets, ni ulls, ni nas, que provés d’endevinar com havia estat el rostre concret de qualsevol, d’aquell […] olor de mort, de sang coagulada, sense netejar, de suor, […] vaig veure que portaven un home inflat com un globos i que de les orelles li vessaven sucs verdosos.

L’autora ens mostra la visió més macabra, i a la vegada realista de les barbaries que eren conseqüència dels bombardeigs que es produiren a Barcelona. Penso que aquestes descripcions tan gràfiques provoquen unes imatges massa molestes als lectors.



Carles Vaquera Mañero
P.D. Si la imatge és massa "forta" la puc canviar.

Carta als terroristes

Maleïts assassins.
Expliqueu-me perquè: amb quin dret mateu a les persones? En quin col•legi heu estudiat? On heu après a matar? Es que no teniu família (pares, germans, tiets )? Es que vosaltres no sou persones de carn i ossos?

Jo crec que sou màquines perquè si fóssiu persones tindríeu algun que altre sentiment que us impediria fer el que feu. Jo no trobo cap altre explicació per al que feu, igual es perquè jo tan sols sóc un nen de 10 anys, però crec que no hi ha ningú en el món que ho comprengui. I si hi ha algú, que m’ho expliqui, si us plau. Però cerc que encara que m’ho expliquin continuaré sense entendre-ho.

Carles Vaquera Mañero. Redacció escrita per mi per al premi literari de Sant Jordi de l’escola ARCE, el 26-03-2004.

Màrius Torres

El 16 de novembre, dimarts passat, vaig assistir al recital de poemes del lleidatà poeta Màrius Torres al Centre de Lectura de Reus. Com en l'acte anterior de Joan Maragall, primerament, es va fer una breu presentació del poeta, la seva obra i tot allò que més el caracteritza. Seguidament, alguns dels seus poemes van ser recitats, aquesta vegada acompanyats d'un jove que tocava el violoncel.

Tan sols en una hora, vaig poder conèixer l'escriptor, la seva vida, influències i obra, que ben poc en sabia. Amb una visió ja clara de l'autor, el col·lectiu En Veu Alta, qui va organitzar l'acte, m'ha permès doncs, introduir-me a l'autor que el proper trimestre treballarem a classe, un dels autors més importants de la literatura catalana del sXX, un poeta intimista, conscient de la fugacitat del temps, la bellesa de la vida i l'amor i l'amistat. Veiem doncs, que tot i patir la tuberculosi, causa per la qual va morir, i viure la Guerra Civil Espanyola, els valors més importants en la vida van tenir-los sempre presents.

Blanca Gispert

L'ANY MARAGALL

El dia 19 d'octubre a la sala d'actes del Centre de Lectura, es va donar lloc a una lectura de textos de Joan Maragall.

Primer de tot Montserrat Corretger, professora de literatura contemporània, ens va presentar Maragall com un poeta popular, un dels primers intel·lectuals, que lluita contra la societat burgesa i les idees del seu temps. Però es contradiu, ja que ell creu que l'art ha d'estar o ha de ser fora de tot compromís social i en canvi, en algunes de les seves obres es compromet, com per exemple en el “El Comte Arnau”.

Escrivia amb una gran precisió en el llenguatge, en la poesia, a través d'ells explicava el seu pensament i les seves idees, exquisit en els textos, de llenguatge quotidià però treballat, reivindicant els problemes del moment.

Després d'una breu explicació sobre l'autor va haver-hi la lectura de textos de “L'oda infinita”, “Excelsior”, “Solellada”, fragments de “Nausica”, “Haidé”, “El comte Arnau” i “Vistes al Mar”, narrats amb gran força, dramatisme i compenetració entre els lectors, que et feien sentir dintre d'aquests poemes.

I donant punt final a aquest acte, Xavier Pié, va acompanyar musicalment amb el saxo, “La ginesta”, “Allà a les llunyanies de la mar” i “La mar estava alegre” amb gran sensibilitat.

Nàdia Ameller Bellera

A l'inrevés

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Aquest poema pertany al llibre Les dones i els dies, publicat a l’any 1968, on Gabriel Ferrater va recopilar poemes que havia escrit anteriorment i, a més, va publicar-ne de nous. El títol del llibre deixa entreveure les dues coses més importants en la vida d’aquest significatiu poeta català: les dones i el pas del temps.
En el poema, l’autor fa un esment d’impactes personals de petits moments de la vida que, malgrat la seva senzillesa, li van aportar felicitat i benestar. A causa del pas del temps, no sap si tornarà a gaudir més d’aquests moments, així que decideix anomenar-ne alguns, com si anomenés el que trobarà a faltar, la qual cosa ens mostra una certa nostàlgia de futur que hem d’entendre tenint en compte el fet que Gabriel Ferrater no volia viure més de 50 anys.


Lydia Jiménez

L'any Maragall a Reus

Dijous passat vaig assistir, a la biblioteca Xavier Amorós de Reus, a un dels actes de “L’any Maragall” organitzats per les dues principals biblioteques de la ciutat: “El centre de Lectura” i aquesta mateixa. Enguany, és el centenari de la mort de Joan Maragall, un dels poetes més rellevants de la poesia catalana modernista.

Mai havia assistit en un acte com aquest, i trobo que l’experiència ha sigut positiva i enriquidora. Primerament, es va fer una introducció ràpida que remarcava els trets més importants de l’artista i resumia el contingut dels poemes que anaven a ser exposats. Després, van ser recitats uns dels poemes més importants del poeta com “Elogia del teatre”, “Elogia de la poesia” i “Vistes al mar” que, a diferència dels altres, va ser acompanyat per un saxofon, fet que li va donar més emotivitat al poema. Per acabar i com a petició de l’escriptor Xavier Amorós, es va recitar el conegut poema de “La vaca cega”.

I la veritat és que, gràcies a la professionalitat dels protagonistes de l’acte, ara tinc una visió, si menys no, general dels trets més destacats de Joan Maragall, el primer intel·lectual modern català que –tal com es va citar- sempre va actuar “posant el dit a la nafra” raó per la qual fos considerat un escriptor polèmic i discutit aleshores. I jo, que en conec ben poc d’aquest autor, ja en vaig quedar realment sorpresa amb la teoria de “la paraula viva” que tan va innovar a la literatura d’aleshores.

(Blanca Gispert)

La ciutat

Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m'han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.


Gabriel Ferrater; Menja't una cama

- lydia .

Dues amigues

Tant de sol als turmells,
de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d'homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s'enduen records.
Volen només saber
que s'agafen de mans
i van juntes, per un
carrer de l'estranger.


Gabriel Ferrater; Menja't una cama

. lydia *

DITS

Lleugera, s'iniciava

la pluja d'una nit.

Lleugers, es confiaven

els teus dits entre els meus dits.

Un instant menut d'adéu.

Oh, només per dos dies.

Em somreies a través

del llagrimeig que plovia

damunt el teu abric de cuir.

Tremolor dels bruscos túnels

per on te'm perds: cor confús,

aquesta nit faig engrunes

amb la traça del record

que tinc als dits. Buits dos dies,

van prémer l'ombra del toc

dels teus dits, quan te'm perdies.

Marc Borges 2n de BAT-D

Els miralls

I si una dona és massa fina

com per triar i anar triant: passar

de parada en parada, amb un vigor

de marmanyera, toquejar les peres

i veure engany en la frescor dels ous?

Començar el dia amb una tria?

Córrer tot el mercat, a publicar

la seva passió vestal, a fer el pregó

del tribut de bon ordre i qualitats

que ella vol exactar de cada dia -

Millor la que és lleial i oculta.

Fa temps que va triar, i té confiança.

Les agències llises i discretes

per ara no han fallat. La seva porta

va obrint-se, i tot acut puntualment.

I què, si té hores de dubte?

(Potser va pagant molt pel que val menys,

potser les altres troben pel carrer

coses que saben estimar, i no en parlen

quan són amb ella, dins les seves cambres.)

Que no la voltin ombres tèrboles.

Que en tots nosaltres, miralls on es mira

quan sospesa la prova de l'encert

amb què s'ha triat ella els seus per sempre,

retrobi, sempre nítida, una imatge.

Mostrem-li, nostra i assumida,

la seva tria: l'alt honor dels seus.

Mar Bartolí - 2n Bat C

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Marc Borges, 2n de BAT - D

DITS

Lleugera, s'iniciava la pluja d'una nit.

Lleugers, es confiaven els teus dits entre els meus dits.

Un instant menut d'adéu.

Oh, només per dos dies.

Em somreies a través del llagrimeig que plovia damunt el teu abric de cuir.

Tremolor dels bruscos túnels per on te'm perds: cor confús,

aquesta nit faig engrunes amb la traça del record que tinc als dits.

Buits dos dies, van prémer l'ombra del toc dels teus dits, quan te'm perdies.

Marta Piqué.

SI PUC, de Gabriel Ferrater

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Si puc
te'l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l'escata de sol
que et tremola a aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d'una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?



Núria Pentinat · 2n BAT C

Tres llimones- Gabriel Ferrater

Gener benigne. Sota

molt d'aire verd, les coses

avui no es fan esquerpes

ni el lloc és àrid. Mira:

tres llimones, posades

a l'aspre de la llosa.

Perquè es mullen de sol

i pots considerar

sense dubte ni pressa

la mètrica senzilla

que les enllaça, et penses

que signifiquen res?

Mira, i ja han estat prou

per tu.

Cor seduït,

renuncia des d'ara,

calla. No faràs teu

el joc de tres llimones

a l'aspre d'una llosa.

Ni sabràs aixecar

protesta abans de perdre'l.

Cap surt de la memòria

no abolirà la plàcida

manerar de morir-se

que tenen els records.

Blanca Gispert

ELS JOCS, de Gabriel Ferrater

ELS JOCS

Viure en un barri extrem, ens indueix
a passejar inquiets, com si volguéssim
trobar un racó de certitud, algun
sentit més ferm que l'envà de cantell
i el munt de bigues menjat per la crosta
de pols i pluja vella, i la botiga
dels gelats, amb les nenes que patinen
pel davant, i són sis per un parell
de patins estridents. M'arribo fins
al club de tenis Barcelona, que és
un club de rics, i vaig mirant els cotxes
que s'arrengleren a la porta, plens
de la voluntat bona d'ésser cotxes
de rics: com si diguéssim, de tenir
una certa ànima. Hi ha un MG
d'esport, del nou model disminuït
queno fa gaire vaig llegir que ha estat
fet per une certaine couche d'acheteurs
qui trouvent les modèles existants trop chers:
i vol dir els rics barcelonins, suposo.
Vaig vorejant la tanca. En un cantó
hi ha un court mal disposat, on es confinen
els nens principiants, i sempre els cauen
pilotes fora. Surt el nen, tot ros
(i blanc immaculat, car en el joc
no hi posa prou convicció). S'esvera
quan veu a fora uns garrofers dramàtics
i uns nens molt bruts que juguen al futbol
tan malament com ell al tenis: més
vivament, això sí. Coneix la por
i de la porta estant, busca amb els ulls
la pilota, i no deixa el seu recer
fins que l'ha vista. La plega, i se'n torna
corrents, mort de vergonya si ensopega
i s'alça el crit golut de la canalla
que aguaitava una taca de l'albat.
Segueixo passejant, i ara sé on vaig.
Hi ha un altre camp de joc, al pati d'una
fàbrica de productes farmacèutics.
Aquí juguen al bàsquet, al capvespre.
Homes i dones, junts, van allargant
el dia tant com poden, sota els flocs
de grisor eixuta que s'atapeeix.
No pilotegen de per riure. Riuen
però juguen al bàsquet, i s'entrenen
pel joc d'equip, provant posicions
al camp, i variant-les i lligant-les.
M'agrada de fixar-me en el treball
d'una noia. Massa alta. Du un mallot
de ratlles fines, grogues i vermelles.
No és gaire bona tirant al cistell:
té sort si la pilota se li adorm
a l'anella de ferro, i els instants
s'allarguen. Si cau dins, vençuda,
la noia llança un crit i una rialla:
té la veu aspra, com els grans ocells.
Però combina bé, i té un bon amic
pel joc: qui millor juga de tots ells.
Rep la pilota de la noia, i no
la juga: ella de sobte arrenca a córrer
i rep la bola desmarcada i, justa,
la torna i, just, ell tira suaument.
Jo, com que sóc un doctrinari, ple
d'odis intel.lectuals, no sé deixar
que no vulguin dir res quan es distreuen,
cansats d'empaquetar o d'escriure a màquina.
Si ara me'ls miro i sento simpatia
per ells, vull creure que ells em fan sentit
dins el joc dels sentits que a mi em distreuen
per bé que els tinc mol mal lligats. Vull creure
que els moviments precisos d'aquests cossos
fan un bon precedent, no sé de què.

Carles Vaquera Mañero 2n BAT-D

LA CIUTAT, de Gabriel Ferrater

LA CIUTAT

Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m'han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

---------------------------

Nàdia Ameller Bellera, 2on Bat C

A L'INREVÉS, de Gabriel Ferrater

A L'INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja frenètica
d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.

-----------------------

Marta Masip Simó, 2on Bat C

Per un tros del teu cos

Lluís Llach


Per un amor tan tendre
què donaria jo,
què em deixaria prendre
per un tros del teu cos.
Com el pagès que es lleva
per a fer el seu camp d'or,
jo et faria meva,
et llauraria el cos.

Pels teus ulls tan negres,
jo apagaria el sol;
que només les estrelles
fossin el teu bressol.
Junts faríem la drecera
caminant sense por;
jo et trauria les pedres,
i el vent del nord, la pols.



"Cristina"

"Els bigotis"

Em miro

en un mirall de mà

on hi ha pintats uns bigotis,

i procuro que les ratlles

em vinguin damunt

el llavi de dalt.

Joan Brossa

L'ESPAI DE MI

Vetlla l'espai de mi que et configura

i així sabràs que mai no s'interposa

entre tu i jo cap llei de melangia.

No et recordo enyorós: t'estimo en una

dimensió de mi que no sabia

potser perquè el teu cos me l'ocultava.

Ara m'atardo amb tu sense tenir-te

pels blaus i verds lentíssims de la tarda

i pels ocres tendríssims del poema.

MIQUEL MARTÍ I POL

Annittaa.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.

"Els amants", Vicent Andrés Estellés. "La carn vol carn", Ausiàs March

Ainhoa

- Ara, ja t'ho deus pensar... Jo, allà dins, mai més...! Però no he volgut anar-me'n sense dir-t'ho...

[...]

- Anem, doncs...

[...]

- Tampoc, amb tu! Mai més...! No provis pas de seguir-me... Te... mataria!

[...]

Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.

Solitud, Víctor Català

Ainhoa

En realitat aquest cartell és de català i no de literatura, però tenen a veure!

Sobren les paraules, o no?

Ainhoa

Rosa Leveroni

Epigrames i cançons


Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

Quina nit més clara, amor

Quina nit més clara, amor

Rosa Leveroni Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.

Si jo tingués un veler
sortiria a pesca d'albes.
Encalçaria els estels
per posar-me'n arracades.
Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades.
Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fóra dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves!...

Serà l'amor un sospir
d'aquesta tarda rosada.
Serà el pas d'un núvol blanc
damunt de les aigües calmes.
Potser serà el bell florir
d'aquella rosa tan blanca.
Serà l'amor la cançó
d'una campana de plata.

El plaer de la lectura

On trobar el temps per llegir?

Greu problema.

Que no és problema.

El temps per llegir sempre és un temps robat. (Com el temps per escriure, o com el temps per estimar.)

El temps per llegir, com el temps per estimar, dilata el temps per viure.

La lectura no és pròpia del temps social, és, com l'amor, una manera de ser.

No es tracta de saber si tinc temps per llegir o no (temps que, d'altra banda, ningú no em donarà), sinó de si m'ofereixo o no el plaer de convertir-me en lector.

Daniel Pennac. Com una novel·la.

Fina.

1 MAIG

24 hores tard del dia oficial, però mai tard en la lluita obrera.
Un petit homenatge a les ideologies polítiques de MM. Marçal i Montserrat Roig.

Partit Socialista d'Alliberament Nacional

Partit Socialista Unificat de Catalunya

Els catalans als camps nazis

"A banda de l'atracció que sento pel món de la ficció, sempre m'he sentit atreta per la història del meu país. El silenci que han fet planar per damunt dels catalans, dels republicans, dels vençuts de la guerra, m'ha semblat, tot sovint, que era un silenci que volien fer planar per damunt dels meus i de mi mateixa."

Pròleg d'Els catalans als camps nazis

Andreu Agredano

FELIÇ DIA DE LA MARE!

Anna P.

Només amb un mot que t'ho diria tot:

vida. Només. Amb això, bastaria..

Vicent Andrés Estellés

Anna P.

"A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".

Maria-Mercè Marçal.

Anniitta.

ECO

—Explica'm, tu, què és el sol. —El sol.
—Explica'm què és la lluna. —La lluna.
—I per què en Pere plora amb desconsol?
—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna. —I les muntanyes què són? I els estels?
—No són més que els estels i les muntanyes.
—I aquestes canyes? I aquestes arrels?
—Doncs no són més que això: arrels i canyes. —I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
—Heus aquí
l'última forma de la saviesa: Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Joan Brossa.

Annitta.

Cançó de la rosa de paper

Homenatge a José Martí

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però al poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.


Antologia poètica
Vicent Andrés Estellés

- lydia .

L'ofici de demà

Agafaria una guitarra
i cantaria en un cantó
i demanaria una almoina
per l'amor de Déu, senyoreta,
i em compraria un tros de pa,
me'l menjaria a poc a poc
en un jardí, mirant els arbres,
la velocitat dels tramvies,
el gran amor de les parelles,
i deixaria el tros de pa
en un banc o en una finestra
i agafaria la guitarra
i altra vegada cantaria
per l'amor de Déu, senyoreta.

Hi ha dies que un es posa tendre.


Antologia poètica
Vicent Andrés Estellés

- lydia .

Bon dia, tristesa.
Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!


Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.



Maria- Mercè Marçal.



Sònia.

Llum al balcó
i l'estrall a la porta.

Giro la moneda
i és la lluna.

Maria- Mercè Marçal.




Sònia.

Camises de dormir de setí. I una rosa.
I quines coses que ens fan felices! Veus?
Ens pintarem les ungles de les mans i dels peus
amb pètals de gerani. I sentirem la nosa

d'aquell vell cartipàs on calcàvem paraules
-ai, trampes de colors per als infants babaus!
Al fons del mar varen llençar les claus,
allà on feien l'ullet els tresors de les faules.

Au, anem a cercar-les, vestides de pirata!
Pera, la lluna, on té el seu vaixell de plata?
Qui ens embulla les trences a les branques dels saules?

Paraules de setí. Amb pell d'amor, paraules...
La nit, que ens xuclaria mar endins i no gosa,
ha esfullat aquest dia amb crepuscle de rosa.


Maria-Mercè Marçal.


Sònia.

Amor particular

T'estimo, sí,

potser amb timidesa, potser sense saber-ne.

T'estimo, i et sóc gelós,

i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;

t'estimo, i em sé feliç

quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

LLuís LLach

Anna P.

La Maria-Merçè Marçal volia viure

en un bosc SENSE LLOPS NI DESTRALS...

Anna P.

La Maria-Mercè Marçal ens ha fadat, ens ha encisat, ens ha embruixat... Ens ha convidat a la seva dansa i li hem dit que sí!!!!

Recull de poemes.

Divendres 23 d'Abril.

Tradicionalment, a Catalunya la diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats.

I jo aprofito per penjar aquests poemes que personalment a mi m'enamoren..

PERQUÈ HAS VINGUT

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
Diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.

J. SALVAT PAPASSEIT

Voldria que el perfum de blanca rosa
Ofegués la luxúria d'aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l'amor no cregués que és massa tard.
Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara,
i l'aquietament de tot anhel.

ROSA LEVERONI

Ser mestre d´amor
qui no pagaria,
ara que en sóc jo
l’aprenenta em tira.
De dir la lliçó
tota Ella s’afina-
ja sap tan el cor
que no li cal guia;
amb un sol petó
la lliçó es sabia.
Qui és mestre d’amor
del guany ja pot viure.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l'ànima,
i el bes més dolç te'l daren els zefirs.
Mai seria l'aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.

JOAN MARAGALL

L'AMOR

Tot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor ?

És, doncs, sols per l'amor que ens creixen roses
als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.

Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol.licitud : així donaràs vida.

MIQUEL MARTÍ POL

L'amor
no té paraules
té carícies
té gestos
té mirades
té deliris
dé gemecs.
Per això
potser
la poesia
ve després.

JOSEP PIERA

Gaudiu del dia enamorats!!

Anniiittaaaa.