Una ciutat immensa

De vegades penso que viure és com travessar una ciutat immensa i desconeguda. Tan immensa que la travessia dura tota la vida i, a mesura que ens anem fent grans, ens adonem de la quantitat de zones que no hem visitat i que ja no podrem conèixer. I tan desconeguda que mai no sabem amb què ens podem trobar en trencar una cantonada. Passem per barris agradablement silenciosos, amb cases d’aspecte confortable. De bona gana ens hi quedaríem, però no ens podem aturar, ni allí ni enlloc; està rigorosament prohibit. D’altres vegades travessem barris poc atractius, sòrdids. Coincidim, de vegades, durant un tram de la ruta, amb altres persones. Amb algunes arribem a intimar-hi; a d’altres simplement les coneixem. Amb tot, ni la coneixença ni la intimitat no ens escurcen ni ens allarguen el camí, no ens canvien la ruta, no ens la modifiquen. La nostra ruta és exclusivament nostra. La d’ells, exclusivament seva. Així i tot, el tram compartit pot ser més agradable si tenim la sort de fer-lo amb algú amb qui compartim afeccions, gustos, desitjos, esperances. Però cal tenir en compte que aquella persona fa la seva via i nosaltres la nostra, que no hi ha fusió de dues rutes en una, sinó simple coincidència temporal que cap dels dos no sap si durarà molt o poc, i que pot veure’s alterada per un canvi inesperat de ruta d’una de les dues persones, o per l’aparició d’una presència imprevista a qualsevol cantonada, i que desgavella tot el castell de somnis, d’il·lusions, d’esperances que ens havíem creat. També és possible que l’amable companyia ens hagi d’abandonar perquè hagi arribat al terme de la seva ruta. Tot és imprevisible i provisori, en la vida, i per això val més afrontar-la sol, amb consciència de la pròpia solitud, no per insolidaritat o egoisme, sinó per amor i per respecte a la llibertat i l’esforç dels altres. És quan el fem amb aquesta disposició d’ànim, el camí, que se sol donar la coincidència entre il·lusió i realitat.

Miquel Martí i Pol

Estava remenant el calaix, aquell que no hi ha res però hi ha de tot, i he trobat un retall amb aquest text de Miquel Martí i Pol. És del curs passat, el vam llegir l'últim dia de classe, a català. No m'he pogut estar de penjar-ne un tros després de la classe d'avui.

El fragment és més llarg, sí, sí, encara més, i la veritat és que m'ha costat decidir per on retallava.

Crec que és una bona reflexió i també manera de veure la vida. Espero que us agradi.

La fotografia: París, setembre 2010, des de Montmartre.

Blanca.