Infants sense infantesa, a milers. Jo, però, ho recordo tot. Prou voldria enfonsar molts records més endins del cervell, allà on deuen anar a parar les coses oblidades, voldria enfonsar-ho com les llavors a la terra vermella, però no puc. El temps feliç, els anys de Trebisonda, queden al darrere, ells sí, com les monedes d'or d'un tresor perdut.M'agrada aquest fragment per la manera en com expressa el que sent i com viu Aram després de les experiències tan dures que li ha tocat viure, i també aquest lirisme que fa especial els textos de Maria Àngels Anglada.
La fotografia és del mar Mediterrani anant de Mykonos a Delos, i mostra tot allò que queda endarrere.
Nadia*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada