Érem ja més a prop del nostre destí, passàvem per la falda d'una muntanya, un vespre ennuvolat. Vam acampar, si es pot dir així, quan era ja de nit, i nit fosca. El meu oncle sempre descollava els cavalls, i els lligava en un arbre, si és que n'hi havia cap, o al carro, amb una corda. Les dones i els petits dormien al carro i nosaltres, amb una manta, sota les estrelles.
He escollit aquest fragment perquè penso que és un exemple molt clar, de la capacitat que té l'autora per transmetre sensacions. En un moment aparenment crític (la persecució dels armenis), aconsegueix mostrar-nos la simple tranquilitat de dormir sota les estrelles.. encara que sigui sabent que t'estan perseguint i que en qualsevol moment et poden matar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada