No sé pas com explicar el delit que em va absorbir, per res del món no m'hauria aturat. Les sabates em feien mal de trepitjar amb força les minúscules pedres del camí. N'apartava els branquillons i m'omplia els baixos de les faldilles de pols. Volia córrer, córrer, córrer. Hauria volgut solcar els aires. Érem al capvespre i Barcelona semblava lívida de llums, amb els núvols estriats, de color de poma vermella.

Aquest fragment m'encanta. Trobo que transmet una gran vitalitat momentània, un saber estar i disfrutar de les petites coses de la vida. Penso que descriu a la perfecció un estat pur i molt natural, un tornar a la infantesa per uns moments sense pensar en res mes, només en l'ara. És perfecte aquesta sensació.

Núria Pentinat.