Penso que sóc massa gran per tenir una filla. És com si ella m'hagués robat un bon doll de la meva sang, m'hagués deixat buida per dintre. No sé si me l'estimo, la nena. Ella no hi té la culpa, que me costi d'entendre les coses, que pateixi aquests neguits que em fan canviar d'ànim del dia a la nit. Avui mateix, he llançat a terra una tassa de porcellana perquè, mentre bevia el te, m'hi he vist reflectida. Era un rostre vell, el meu. Amb unes arrugues fines i llargues que em voltaven els ulls, amb unes terribles bosses sota les parpelles, com una ratlla fosca. Era una cara de dona desfesta, a les acaballes, amb una papada que no em deixa cordar els colls dels vestits, amb les mans inflades per les venes, per les venes d'un blau clar.

El pas inexorable del temps, l'envelliment del propi cos, la por a perdre la bellesa, la vitalitat, l'energia que sempre has tingut. Montserrat Roig ens reprodueix de tal manera aquests sentiments, que fa posar la pell de gallina. Una dona que es veu al mirall i s'adona que ha perdut la seva imatge i ara és la seva filla qui posseeix l'estimada joventut. I això l'espanta.

Marta Piqué.

2n BAT D.