I pensava, quina revenja, la Kati, la Patrícia, quina revenja les mesquineses de la tieta Sixta, que es complauen a recordar-me la meva incapacitat per atraure un home. Tant li feia, ara, que els ulls de la seva mare suggerissin el de sempre, no es casarà mai, la meva nena. I s’arrapava al braç de l’Ignasi, buscava les seves carícies, amb la punyent necessitat dels que tasten, per primera vegada i massa tard, un amor fèrtil d’il·lusions. Ens estimarem i no hi haurà ningú, a la terra, que ho sospiti. Quina revenja, quan enganyava la mamà dient-li que anava a veure la Kati o que portava un encàrrec per a la Patrícia o bé que havia de treure a passejar les cosinetes. Quina revenja més dolça.En aquest fragment la Mundeta Ventura mostra la seva felicitat perquè per fi ha trobat l’amor, la qual cosa les persones del seu entorn creien que era poc probable degut, en gran part, a la seva personalitat. El que més m’agrada és el fet que la Mundeta, sense haver d’explicar a tothom que té un romanç amb l’Ignasi, es sent feliç i satisfeta. No necessita demostrar a ningú que sí que li era possible cercar aquest amor perquè ara ella ja ho sap i amb això, i l'amor i la tendresa de l'Ignasi, és clar, en té més que suficient.
Lydia Jiménez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada