Amics d'els clàssics

El dijous dia 27 de gener de 2011 a les 8 de la tarda va tenir lloc al Centre de Lectura de la ciutat de Reus una xerrada sobre els clàssics catalans promoguda per persones del grup Amics d’els clàssics, a la qual vaig assistir.
L’associació Amics d’els clàssics actualment està formada per 4300 persones. Es tracta d’una plataforma on s’informa, es llegeixen textos i es comparteixen opinions sobre els grans clàssics de la literatura catalana medieval. A més, aquesta associació incorpora elements que faciliten l’accés al fons històric català, està constantment actualitzant-se amb novetats literàries i fins tot fa concursos entorn els clàssics catalans.
Tot va començar quan a l’any 1924 es va fundar l’editorial Barcino, el qual alhora va fundar la col·lecció Els nostres clàssics, dedicada a publicar textos catalans d’autors medievals. Aquest editorial va facilitar la publicació i difusió d’aquests clàssics en altres llengües com l’anglès, l’alemany o l’italià. Amb aquesta iniciativa es pretenia que la resta d’Europa s’endinsés i s’interessés per grans autors catalans, com ho són, entre d'altres, Bernat Metge o Ramon Llull, de la mateixa manera que nosaltres ho hem fet amb grans autors europeus, com per exemple Shakespeare.

Durant la xerrada es va esmentar la Crònica de Bernat Desclot, la qual es centra sobretot en la vida del rei Pere el Gran i, a més, forma part d’una de les quatre grans cròniques, les quals estan considerades el millor conjunt historiogràfic de l’Europa medieval.
Per finalitzar la xerrada, algunes persones que formen part d’aquesta associació, juntament amb l’alcalde de Reus, al qual aquest ‘’grup d’amics’’ havia convidat molt amablement, van llegir fragments de textos d’Anselm Turmeda, Bernat Metge, Ausiàs March i Jaume Roig.

Lydia Jiménez

Reflexions 2

Qui busca un amic sense defectes es queda sense amics.
Poverbi turc

La veritat no està de part de qui cridi més.
Robindranath Tagore

Arreglar els problemes financers és fàcil, l'únic que es precisa són diners.
Woody Allen

Al final, el que importa no són els anys de vida, sinó la vida dels anys.
Abraham Lincoln


Donaria tot el que sé per la meitat del que no.
René Descartes

La meitat del món té alguna cosa a dir, però no pot;
l’altre meitat no té res a dir, però no calla.
Robert Lee Frost


El savi no diu tot el que pensa, però sempre pensa tot el que diu.
Aristòtil

Carles Vaquera Mañero 2n BAT-D

Àngels de pedra

El passat dimarts, 18 de gener, en el Centre de Lectura de Reus es va produir la lectura dels fragments dels capítols: Cercles, Te i cardamon i Un ball de Carnaval, que es troben dintre del llibre Àngels de Pedra, de Rosa Pagès (escriptora reusenca). La lectura dels capítols va estar produïda per l'habitual grup En Veu Alta, que a diferència d'altres vegades va cometre alguns petits errors en la lectura d'aquest.

L'autora va introduir la seva obra, que explica el pas del Modernisme de principis de segle i acaba en la Setmana Tràgica, tot destacant l'escenari, Reus. Segons ens comenta, aquesta obra és la barreja de diferents historietes soldades entre si que esdevenen aquest projecte. Com anècdota l'autora també ens comenta que el protagonista que volia inicialment per a l'obra era un arquitecte i no un jardiner, com va acabar essent.

Carles Vaquera Mañero 2n BAT-D

"Àngels de pedra"

El passat dimarts, dia 18, vaig assistir, de nou, al Centre de Lectura. Aquesta vegada el col·lectiu “En veu alta” dedicava la seva hora amb el públic a l’escriptora reusenca Rosa Pagès, concretament, a una de les seves obres: “ Àngels de pedra”. Com usualment, l’acte va començar amb una petita introducció a l’obra i a l’autora i, aquesta vegada, molt privilegiadament, va ser ella mateixa qui ens va explicar el motiu i l’elaboració de la novel·la. “Àngels de pedra”, una de les vàries publicacions de Rosa Pagès, té com a escenari la nostra ciutat, Reus, ambientada a tombants del segle XIX. Com ja sabeu, aleshores el Modernisme era el moviment literari dominant i, a Reus particularment, aquest va tenir-hi molta incidència: ja fos en l’arquitectura, en edificis com el Pere Mata, o amb menys ressò, en la literatura, amb el Grup Modernista de Reus. Rosa Pagès volia donar a conèixer aquells temps i recuperar també les essències d’aquell moviment. Però com bé Rosa Pagès va dir:, “Una novel·la és com una perla: s’ha d’anar polint de mica en mica al llarg de la seva realització”. Amb aquella idea inicial doncs, va anar creant la novel·la, barrejant fets històrics dels quals s’havia informat amb detall amb històries fictícies algunes inspirades en personatges de Reus. Després de reescriure’l dues vegades, el va publicar l’any 2009.

En acabar la introducció de l'autora, alguns fragments de la novel·la van ser recitats per tres de les components del col·lectiu “En veu alta”. M'agradaria afegir que després d’haver escoltat aquella estona els bocins recitats, crec que molt ben escollits, vaig tenir ganes de llegir la novel·la, de saber com continuava la vida de l’Eufèmia i dels seus amics i familiars... algun dia ho faré.

Blanca Gispert.

Reflexions

"Millor es callar i que sospitin de la teva poca saviesa que parlar i eliminar qualsevol dubte."

Abraham Lincoln

"Si et dec un euro, tinc un problema; però si te'n dec deu milions, el problema es teu."

John Maynard Keynes

Carles Vaquera Mañero 2 Bat-D

Ramona, adéu

I pensava, quina revenja, la Kati, la Patrícia, quina revenja les mesquineses de la tieta Sixta, que es complauen a recordar-me la meva incapacitat per atraure un home. Tant li feia, ara, que els ulls de la seva mare suggerissin el de sempre, no es casarà mai, la meva nena. I s’arrapava al braç de l’Ignasi, buscava les seves carícies, amb la punyent necessitat dels que tasten, per primera vegada i massa tard, un amor fèrtil d’il·lusions. Ens estimarem i no hi haurà ningú, a la terra, que ho sospiti. Quina revenja, quan enganyava la mamà dient-li que anava a veure la Kati o que portava un encàrrec per a la Patrícia o bé que havia de treure a passejar les cosinetes. Quina revenja més dolça.



En aquest fragment la Mundeta Ventura mostra la seva felicitat perquè per fi ha trobat l’amor, la qual cosa les persones del seu entorn creien que era poc probable degut, en gran part, a la seva personalitat. El que més m’agrada és el fet que la Mundeta, sense haver d’explicar a tothom que té un romanç amb l’Ignasi, es sent feliç i satisfeta. No necessita demostrar a ningú que sí que li era possible cercar aquest amor perquè ara ella ja ho sap i amb això, i l'amor i la tendresa de l'Ignasi, és clar, en té més que suficient.


Lydia Jiménez

Penso que sóc massa gran per tenir una filla. És com si ella m'hagués robat un bon doll de la meva sang, m'hagués deixat buida per dintre. No sé si me l'estimo, la nena. Ella no hi té la culpa, que me costi d'entendre les coses, que pateixi aquests neguits que em fan canviar d'ànim del dia a la nit. Avui mateix, he llançat a terra una tassa de porcellana perquè, mentre bevia el te, m'hi he vist reflectida. Era un rostre vell, el meu. Amb unes arrugues fines i llargues que em voltaven els ulls, amb unes terribles bosses sota les parpelles, com una ratlla fosca. Era una cara de dona desfesta, a les acaballes, amb una papada que no em deixa cordar els colls dels vestits, amb les mans inflades per les venes, per les venes d'un blau clar.

El pas inexorable del temps, l'envelliment del propi cos, la por a perdre la bellesa, la vitalitat, l'energia que sempre has tingut. Montserrat Roig ens reprodueix de tal manera aquests sentiments, que fa posar la pell de gallina. Una dona que es veu al mirall i s'adona que ha perdut la seva imatge i ara és la seva filla qui posseeix l'estimada joventut. I això l'espanta.

Marta Piqué.

2n BAT D.