En despertar-se, encara dins el llit,
dóna corda al rellotge de polsera
-el vell model que varen dur a la lluna,
el mil nou-cents seixanta-nou.
Ha sentit com l’artritis de les mans
marcava un temps més dur.
L’erecció, impensada, li ha portat
la humiliant imatge de la clau:
grossa i pesant, els nois se la ficaven
a una butxaca per ballar. La noia,
en sentir-la, lliscava a l’altra banda,
on l’esperava una altra clau
ansiosa d’obrir el pany més difícil.
Així era aquell temps.
El de la seva joventut.
No somriu en pensar-hi. Sap el mal
que fan les mans en donar corda al temps.
La força del silenci no canvia,
tampoc les lleis del món. També sap que ara
cap dona no voldria ballar amb ell.
I s’hi conforma. Però no somriu.
Joan MARGARIT. No era lluny ni difícil (2010).
dóna corda al rellotge de polsera
-el vell model que varen dur a la lluna,
el mil nou-cents seixanta-nou.
Ha sentit com l’artritis de les mans
marcava un temps més dur.
L’erecció, impensada, li ha portat
la humiliant imatge de la clau:
grossa i pesant, els nois se la ficaven
a una butxaca per ballar. La noia,
en sentir-la, lliscava a l’altra banda,
on l’esperava una altra clau
ansiosa d’obrir el pany més difícil.
Així era aquell temps.
El de la seva joventut.
No somriu en pensar-hi. Sap el mal
que fan les mans en donar corda al temps.
La força del silenci no canvia,
tampoc les lleis del món. També sap que ara
cap dona no voldria ballar amb ell.
I s’hi conforma. Però no somriu.
Joan MARGARIT. No era lluny ni difícil (2010).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada