La cara oculta de Hassén

M'en vaig per no sentir-lo. Malviatge!

Quin home més estany! Malhajia l'hora

que vaig posar-li voluntat!...Quin geni!

Si no m'aparto em balda. Altre estaria

satisfet de la caça; doncs ell ara

pitjor que mai; ben cert té males herbes

al cos ja fa molts dies: trist o amb ràbia.

"Hem triat aquest fragment ja que ens fa veure que les persones a les nostres esquenes poden aparentar el que davant nostre no són. El fragment ens transmet la doble personalitat que podem arribar a tenir les persones. Des d'un passat ja ho feia això la gent de tenir una oculta, per exemple la feina els treballadors fingeixen bona cara davant del seu superior."

Saïd la rebrega entre sos braços amb barreja d'odi i d'amor.

Per què m'has enganyat? Per què? Respon-me.

Tu ets traïdora i ets vil; tu ets la falsia!

Lo primer com que et vaig mirar ploraves,

tu, de la raça dels botxins, per ella,

la mare de mon cor! Després tu, dona,

no amb llavis amorosos, amb la punta

d'una arma de ton poble beneïda,

trucares a mon pit, i ell va respondre't!

Lo punyal te caigué; mes tu em matares:

que en mi d'aquell Saïd no hi ha ni l'ombra!

Àngel Guimerà, Mar i cel, acte II escena XIII.

Hem escollit aquest fragment perque és quan es comença a observar el sentiment que sent Saïd vers Blanca.

Imatge: Pintura realitzada per Paula Fernández.

Marta Figuerola Castellví i Paula Fernández Torres.

Ell l'aigua, Ella la celístia

"Saïd: Ah, Blanca,

si sóc l'esclau, humil com la coloma!

Voleu que besi el peu de vostre pare,

i que besi la terra que trepitja!

Blanca: Més jo el vull, oh mon Déu!... Jo el vull; salveu-lo!

Saïd: Tot és en va: vós sou el cel; jo l'aigua; mai s'ajunten ací; mireu: s'ajunten

només en l'horitzó! És en va!"

http://blogs.ccrtvi.com/claudipuchades

En aquest fragment s'observa l'amor evident que comparteixen Saïd i Blanca profundament.
De fet, aquests dos parlaments són els més importants d'aquesta obra ja que és en aquest precís instant, quan Saïd, demostrant la seva passió per Blanca, reconeix que tenen un amor impossible: com el mar i el cel perquè són dos elements que representa que només es troben junts en l'horitzó. D'aquí el nom de l'obra Mar i Cel.

COM LES MADUIXES

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.

Josep Carner.

------------
Estava estudiant i tractant el tema de la infantesa a quadern d'Aram he vist que tenia apuntat un poema que la Fina ens va dir i l'he buscat i m'ha agradat. Descriu molt be la felicitat i la innocència de la infantesa i a més parla de maduixes que em fan recordar l'estiu que , gracies a Déu , ja s'acosta. Així que ànims a tots amb aquesta última setmana.

Marta

Entre l'herba i els núvols

El dia

Que vives semblen

entre l'herba i els núvols

les ombres fràgils!

El vent les esbarria;

la boira les apaga.

A la finestra

de la meva enyorança,

els miosotis

es marceixen de veure

sempre el mateix paisatge.

He escollit aquest poema pertanyent a l?antologia poètica "Com un foc invisible..." de Màrius Torres ja que utilitza el sistema de tannkas, cosa que m'ha impactat, i ens transmet molts sentiments i emocions dins de la temàtica de la natura. L'autor ens descriu com es sent a causa de la seva malaltia utilitzant una gran varietat de metàfores.

Mar Bartolí

AIXÒ ÉS LA JOIA

Això és la joia -ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort -tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.

1941

He escollit aquest meravellós poema per dues senzilles raons: la impressionant capacitat que tenen els versos per transmetre’ns de manera descriptiva dues sensacions oposades i també perquè el trobo un clar exemple de la dita: “lo bueno y breve, dos veces bueno”.

Marc Borges!

Això és la joia

Això és la joia - ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort - tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.

1941

He escollit aquest poema perquè penso que és molt interessant ja que, en poques paraules, Màrius Torres és capaç d'expressar la forma en la que ell percep la joia, entesa com l'alegria de viure, i la mort. En el poema, compara la joia amb un ocell que vola per un cel en calma, la qual cosa és símbol de llibertat. La mort, en canvi, la compara amb el silenci, és a dir, amb una total desconnexió amb l'entorn. Podríem considerar aquests dos versos com una oposició entre la vida i la mort, tot i que aquesta última l'autor ens la presenta com una mort calmada, pacífica, esperada i, fins i tot, en certs moments, desitjada. Cal esmentar que l'autor estava malalt de tuberculosi i per això en certs moments, sobretot quan patia crisis, desitjava la mort com a forma de deixar enrere el patiment que aquestes li provocaven. Per tant, trobarem la mort com un tema recorrent en l'obra de Màrius Torres, juntament amb la vida, la qual trobem esmentada de formes diverses en la seva antologia.

La imatge que acompanya el poema l'he extret del google.

Lydia Jiménez