Gràcies, Nàdia!

Del cor de l'home

mai tindrem coneixença.

Però en ma vila

les flors que un jorn floriren

sempre el perfum exhalen.

Tsurayuki

Em penso que me'n vaig enamorar de seguida, la veritat. Però els primers dies, i tampoc el divendres sant ni el dissabte, no li gosava dir gaire res. El diumenge, però, entre l'alegria de les campanes i els preparatius per al bateig, em vaig començar d'animar, i, quan vam sortir a veure el castell de focs, a la nit, sense dir-nos-ho, ens vam separar de la colla, ens vam perdre entre la gent. Com que tothom mirava les bengales i les estrelles de foc, em vaig atrevir a agafar-la de bracet, primer, i després a estrènyer-li aquella cintura tan fina. No es va separar, no, però jo la respectava massa: era la germana d'en Iorgos. Va ser ella, la meva Alèxia, que en la nit més alegre de l'any, la nit de Pasqua, em va besar damunt dels ulls, quan un espetec de petards i claror me'ls feia tancar!

He escollit aquest fragment de la pàgina 127 perquè m'encanta la tendresa que transmet. Em resulta molt maca la manera com es tracten l'un a l'altre. Amb poques paraules ens descriu perfectament el joc d'enamorats entre l'Aram i l'Alèxia, ple de respecte, encant i sinceritat.

És cert que l'amor no sempre és infinit i perfecte, però és en aquests moments tan dolços quan creus que tot és possible, que res et separarà de la persona a la que estimes. I l'amor portarà disgustos i tristesa... sí! però sempre val la pena recordar aquests moments tan únics, on tot és meravellós i res sembla impossible.

Marta Piqué.

Quadern d'Aram -

Quantes vegades veig la meva mare, quan no cus la nostra roba vella, llegint i recitant els poemes del pare. En guarda uns quants escrits a mà, que se sap de cor. Si tot va bé, i pesco molt de corall i guanyo molts diners, llogaré per a la mare un pis o una casa amb jardí, on pugui cuidar les seves roses i asseure's a llegir, al capvespre, els versos de Vahé. Perquè seré coraller, bus, no pas músic. A la mare li ha fet por quan li ho he dit, però el meu amic i el seu oncle ja en sabran, de tranquil·litzar-la; li explicaran les precaucions que prendrem i com el patró ens vigilarà, que no prenguem mal. De perills més grossos ens n'hem salvat, Marik i jo, fins ara.

He escollit aquest fragment de la novel·la (pàg.60) perquè crec que reflecteix diferents sentiments en poques paraules. És a dir, ens transmet, per una banda, el sentiment d'enyorança de casa seva, sobretot per part de la mare amb els versos de Vahé i també l'enyorança de les seves roses que tenia sempre al jardí de casa seva, que per a ella representaven tant. Per una altre banda, també hi ha el sentiment d'avançar, de mirar endavant, per part d'Aram.

Trobo que, en conclusió, es un fragment preciós i a la vegada força optimista, tenint en compte les circumstàncies del moment.

Núria Pentinat.

Quadern d'Aram

Érem ja més a prop del nostre destí, passàvem per la falda d'una muntanya, un vespre ennuvolat. Vam acampar, si es pot dir així, quan era ja de nit, i nit fosca. El meu oncle sempre descollava els cavalls, i els lligava en un arbre, si és que n'hi havia cap, o al carro, amb una corda. Les dones i els petits dormien al carro i nosaltres, amb una manta, sota les estrelles.

He escollit aquest fragment perquè penso que és un exemple molt clar, de la capacitat que té l'autora per transmetre sensacions. En un moment aparenment crític (la persecució dels armenis), aconsegueix mostrar-nos la simple tranquilitat de dormir sota les estrelles.. encara que sigui sabent que t'estan perseguint i que en qualsevol moment et poden matar.

M'ha impressionat la penetració d'Aram en dir que es va fer gran en un sol dia, quan va recollir el nadó de braços de la seva mare que es moria. Jo penso, però, que ja havia començat de fer-se'n dies anteriors, en aquella "vida dolorosa" que va ser el nostre desesperat camí cap a l'Armènia de Rússia.


He triat aquest fragment ja que ens descriu clarament la difícil infantesa d'Aram i el dolorós viatge que han de fer ell i la seva mare, Marik. Ens transmet molts sentiments, i la necessitat d'abandonar la infantesa a un simple infant, per culpa de la situació del seu país.
La fotografia és de l'illa de Simi, m'agrada molt aquesta imatge ja que ens transmet molta tranquilitat malgrat la tristesa de l'obra.

Mar Bartolí.

QUADERN D'ARAM

Infants sense infantesa, a milers. Jo, però, ho recordo tot. Prou voldria enfonsar molts records més endins del cervell, allà on deuen anar a parar les coses oblidades, voldria enfonsar-ho com les llavors a la terra vermella, però no puc. El temps feliç, els anys de Trebisonda, queden al darrere, ells sí, com les monedes d'or d'un tresor perdut.


M'agrada aquest fragment per la manera en com expressa el que sent i com viu Aram després de les experiències tan dures que li ha tocat viure, i també aquest lirisme que fa especial els textos de Maria Àngels Anglada.
La fotografia és del mar Mediterrani anant de Mykonos a Delos, i mostra tot allò que queda endarrere.

Nadia*

QUADERN D'ARAM

Però quan es viu tranquil, ocupat en els quefers de cada dia, quan el sol surt sobre el mar i els carrers i la gent que estimes, no tens pressentiments dolents. Molt pocs dels nostres en tenien, i ningú no es podia imaginar que la crueltat dels turcs arribés a un punt tan terrible. Ningú.


He triat aquest fragment, perquè mostra amb paraules precises el que un sent quan tot va bé, quan no hi ha res que t'amoïni i sobretot quan no has de patir per la teva vida.
També t'ajuda a fer una reflexió, i es que en el món en què vivim la vida està més valorada i no hem viscut quelcom de semblant.
La fotografia és de Mykonos, una posta de sol, que em transmet molta tranquil·litat i pau.

Nàdia*