Penso que sóc massa gran per tenir una filla. És com si ella m'hagués robat un bon doll de la meva sang, m'hagués deixat buida per dintre. No sé si me l'estimo, la nena. Ella no hi té la culpa, que me costi d'entendre les coses, que pateixi aquests neguits que em fan canviar d'ànim del dia a la nit. Avui mateix, he llançat a terra una tassa de porcellana perquè, mentre bevia el te, m'hi he vist reflectida. Era un rostre vell, el meu. Amb unes arrugues fines i llargues que em voltaven els ulls, amb unes terribles bosses sota les parpelles, com una ratlla fosca. Era una cara de dona desfesta, a les acaballes, amb una papada que no em deixa cordar els colls dels vestits, amb les mans inflades per les venes, per les venes d'un blau clar.

El pas inexorable del temps, l'envelliment del propi cos, la por a perdre la bellesa, la vitalitat, l'energia que sempre has tingut. Montserrat Roig ens reprodueix de tal manera aquests sentiments, que fa posar la pell de gallina. Una dona que es veu al mirall i s'adona que ha perdut la seva imatge i ara és la seva filla qui posseeix l'estimada joventut. I això l'espanta.

Marta Piqué.

2n BAT D.

No sé pas com explicar el delit que em va absorbir, per res del món no m'hauria aturat. Les sabates em feien mal de trepitjar amb força les minúscules pedres del camí. N'apartava els branquillons i m'omplia els baixos de les faldilles de pols. Volia córrer, córrer, córrer. Hauria volgut solcar els aires. Érem al capvespre i Barcelona semblava lívida de llums, amb els núvols estriats, de color de poma vermella.

Aquest fragment m'encanta. Trobo que transmet una gran vitalitat momentània, un saber estar i disfrutar de les petites coses de la vida. Penso que descriu a la perfecció un estat pur i molt natural, un tornar a la infantesa per uns moments sense pensar en res mes, només en l'ara. És perfecte aquesta sensació.

Núria Pentinat.

Ramona, adéu.

La primera nit ell anava una mica begut i començà per arrapar-se a ella mentre ballaven al Jazz Colon. La seva camisa, amarada de suor, li acariciava els pits. També va se la primera nit que passà fora de casa. [..]. El que més li agradava era quan li besava el clatell. Un pessigolleig suau i endormiscador a l'espinada per pocs instants, una irretornable sensació de felicitat.

Aquest fragment és impressionant. Perfecta segons el meu gust, la forma de descriure els sentiments eròtics que es desperten en els personatges i molt adeqüat també, el vocaublari que utilitza en cada situació.

Sentí, tot d'una, l'alegre urgència de tornar al seu costat, de pensar, plegats, que res valia la pena, tret del seu món, tret d'ells dos. Al vespre s'havien separat molestats l'un de l'altre i vés a saber si no havia estat una ximpleria d'aquelles que et passen amb un esbufec.

Aquest fragment de la Mundeta Claret ens aporta una gran quantitat de sentiments i d'amor molt ben descrits per l'autora. Montserrat Roig sap descriure'ls amb claredat i entusiasme i ens els fa molt propers.

Mar Bartolí.

SALVADOR ESPRIU

El dia 14 de desembre, després de 25 anys de la mort d’Espriu, es celebrà al Centre de Lectura una conferència sobre la seva biografia i l’estil al qual pertanyia, feta per Joan Ramon Veny, doctor en Filologia Catalana i catedràtic de la Universitat de Lleida.

Per començar, la seva primera obra la va escriure als anys 20 i a partir d’aquí es dedicà a la revalorització del Barroc i el Simbolisme.

En les seves obres hi havia una barreja d’estils entre l’univers místic i la mort. A més, s’hi veu plasmada una preocupació enorme pel llenguatge quant a la precisió i la revisió contínua per aconseguir una perfecció formal.

També utilitzà símbols en el tema de la sensorialitat i la sensualitat, és a dir, el plaer dels sentits.

Els seus temes més utilitzats estaven entorn la condició i la reflexió de l’home tant com a individu i com a col·lectiu. I abordà tot tipus de gènere: líric, grotesc, satíric, elegíac... Tot això el féu un dels escriptors més destacats en la literatura catalana contemporània.

Finalment la celebració acabà amb la lectura dramatitzada d’alguns poemes i contes d’Espriu, com “Cançons d’Ariadna”, “El Minotaure i Teseu”, “La Pell de brau”, etc.

Sempre fent-nos gaudir d’unes grans veus que ens transportaren a l’essència dels textos de Salvador Espriu.

Nàdia Ameller*

Sabia que aquelles relacions no li havien proporcionat cap tendresa, cap llarga nit d’amor, cap plenitud. Tenia la certesa que, fracàs darrere fracàs, s’havien necessitat l’un a l’altre i, lligats per la seva impotència, assajaven contínuament la definitiva destrucció.

Les paraules tan precises de Montserrat Roig, que molts cops plasmen allò que ens agradaria poder expressar.

Nàdia Ameller*

El que més li agradava era quan li besava el clatell. Un pessigolleig suau i endormiscador a l’espinada i, per pocs instants, una irretornable sensació de felicitat. Després, el seu bes la resseguia per tot el cos, aquell bes candent i insegur que li dibuixava la forma del cos, aquell bes que culminaria en l’esclat de l’acte d’amor. Sabia el que representava aquell bes i el desitjava amb tot el delit de la inconsciència.

M'encanta aquest fragment, perquè Montserrat Roig ens transporta en el mòn romàntic i passional d'una de les Mundetes. Aquesta manera tan especial que té d'expressar sentiments tan inefables.

Nàdia Ameller*